Tant li fot el color

Fa una dot­zena d'anys, Espa­nya era gover­nada per aquell per­so­natge que per la com­plexió, el bigoti i el pen­sa­ment tenia una forta reti­rada al dic­ta­dor Adolf Hit­ler. Era un home que repre­sen­tava, com ara Rajoy, la per­vivència de l'endèmic fran­quisme. La seva ani­mad­versió a Cata­lu­nya era i és palesa.

Un capi­tost de l'opo­sició, l'ante­rior pre­si­dent Felipe González, li va pro­po­sar de manera pública, almenys un parell de vega­des, que es poses­sin d'acord per arre­me­tre ple­gats con­tra el naci­o­na­lisme dels cata­lans, dels gallecs i dels bas­cos. Per­so­nal­ment, no em va sob­tar, gràcies a la noció de la natu­ra­lesa de la major part del poble espa­nyol que vaig rebre del meu pare. Però em vaig tro­bar molta gent sor­presa pel plan­te­ja­ment de González.

No gaire temps després, un any abans de l'atemp­tat d'Atocha, vaig tenir l'opor­tu­ni­tat d'escol­tar a la Uni­ver­si­tat de Gua­da­la­jara una con­ferència sobre la rea­li­tat espa­nyola de Rodríguez Zapa­tero, quan no sem­blava ni remo­ta­ment que pogués pren­dre el lloc d'Aznar. És clar que em cridà l'atenció que parlés dels “naci­o­na­lis­mes” de l'Estat espa­nyol com un pro­blema i no com una rea­li­tat que no s'hau­ria de per­dre de vista! Al sopar al qual vaig ser con­vi­dat després pel rec­tor de la meva Casa d'Estu­dis, que m'havia fet l'honor de fer-me seure a la mateixa taula d'ell i del con­fe­ren­ci­ant, hi vaig tenir una petita con­fron­tació –amb molt bones mane­res, això sí– sobre el que havia dit. Quan li vaig insis­tir que era ina­li­e­na­ble el dret dels països a la inde­pendència, si la volien, i quan ell em va dir que no era pas veri­tat, li vaig pre­gun­tar si con­si­de­rava que Mèxic no havia exer­cit cap dret moral en sepa­rar-se d'Espa­nya. Em va res­pon­dre som­ri­ent que jo estava jugant brut i va can­viar hàbil­ment de tema. No cal dir que no me'l vaig creure quan temps després va dir que res­pec­ta­ria la volun­tat dels cata­lans.

Això m'ha vin­gut a la memòria per l'opo­sició del Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya a la gran inèrcia inde­pen­den­tista i el dret a deci­dir que recla­men la majo­ria dels cata­lans. Això sí que m'ha sob­tat!

Si bé no m'agra­dava aquell gene­ra­lit­zat cata­la­nisme pedagògic que pro­cu­rava convèncer els espa­nyols dels drets que tenien els cata­lans a la sin­gu­la­ri­tat, el perquè en el fons, mal­grat con­si­de­rar-ho un camí equi­vo­cat, tenia un fona­ment cata­la­nista.

Fou el cas que, gra­du­al­ment i de vega­des de manera acce­le­rada, els cata­lans s'ana­ren ado­nant que “no hi havia res a fer”. Per molt i molt clar que se'ls expli­qui no ho enten­dran mai, sim­ple­ment i sen­zi­lla­ment perquè no ho volen enten­dre. O encara pit­jor: no convé que ho enten­gui la gent en un grup secu­lar­ment hegemònic que encara domina la men­ta­li­tat de gai­rebé tots els cai­res d'espa­nyols.

Però que en aquests moments en què les coses s'han acla­rit tant, penso que molts mem­bres del Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya no són ni soci­a­lis­tes ni de Cata­lu­nya. El soci­a­lisme implica res­pecte per la majo­ria i pel seu dret d'auto­de­ter­mi­nació. Pel que fa a Cata­lu­nya, recordo aquell gene­ral mexicà que, quan va començar la guerra con­tra la invasió fran­cesa a favor dels con­ser­va­dors, es va pre­sen­tar al cap dels libe­rals, amb tot i la seva cava­lle­ria, i li va dir: tinc pàtria abans que par­tit.