Sí, no, i tot el contrari

Com que al món hi ha d'haver de tot, també hi ha parau­les que sig­ni­fi­quen un cosa i alhora la contrària. No es tracta tan sols de mots amb més d'un sig­ni­fi­cat –que és un feno­men comú i amb una deno­mi­nació pre­cisa: polisèmia– sinó de tenir sig­ni­fi­cats exac­ta­ment con­tra­dic­to­ris. Des de fa pocs dies és –ofi­ci­al­ment– el cas del verb ener­var. El dic­ci­o­nari nor­ma­tiu de la llen­gua cata­lana acaba d'incor­po­rar una defi­nició del terme –“fer posar nerviós”– que con­tra­diu la que ja hi figu­rava –“pri­var de nervi, enso­pir”–; defi­nició que, per cert, es manté, tot i que en una posició secundària. En llen­gua cata­lana, fins ara, l'exem­ple recur­rent per il·lus­trar aquesta polisèmia extrema que con­ver­teix una paraula en antònima d'ella mateixa era nimi. Segons el Dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, nimi sig­ni­fica “exces­siu, pro­lix”, però també “insig­ni­fi­cant, negli­gi­ble”, que si no és una con­tra­dicció en ter­mes, s'hi assem­bla força. L'exem­ple d'ús que posa és una tro­ba­lla extra­or­dinària que per­met con­ju­gar amb èxit dues con­tra­dic­ci­ons apa­rents: “detalls nimis”. És ben clar que l'acu­mu­lació de detalls nimis o negli­gi­bles ens con­du­eix a l'excés. En llen­gua cas­te­llana es dóna una cir­cumstància molt simi­lar, però la Real Aca­de­mia de la Len­gua se sent obli­gada a acla­rir que el sen­tit ori­gi­nal del terme en llatí –“exces­siu, abun­dant”– es manté en cas­tellà tot i que va rebre accep­ci­ons de sen­tit con­trari perquè es va mal inter­pre­tar. Ara, en català, després d'aquest nimi podrem uti­lit­zar ener­var com a segon exem­ple d'auto­antònim (i per­do­nin la invenció), una pos­si­bi­li­tat que, amb el dic­ci­o­nari nor­ma­tiu a la mà, ja tenia la llen­gua cas­te­llana.

De fet, resulta fàcil enten­dre que una paraula pot per­dre el sig­ni­fi­cat ori­gi­nal i adqui­rir-ne un altre; fins i tot que n'adqui­reixi un de con­trari. Però sorprèn que els dos sen­tits es man­tin­guin sense que un o altre s'inva­lidi. Pot­ser algun dia Màrius Serra, guia espi­ri­tual de tants verbívors, escriurà un arti­cle magnífic que ens il·lumi­narà i ens traurà d'aquesta estu­pe­facció filla, pro­ba­ble­ment, de la ignorància. Men­tres­tant, tenim la sort de dis­po­sar d'un verb d'apli­cació uni­ver­sal, molt útil en el temps que ens ha tocat viure.

–No, no, si us plau, no em par­lis ni de diners ni de política, que em depri­meixo. M'enerva, ai senyor, com m'enerva –dirà un entre sos­pirs.

–A mi, en canvi –res­pondrà l'altre amb estridència–, m'entra una ràbia revo­lu­cionària indes­crip­ti­ble. A mi no m'enerva, no; a mi n'enerva, m'enerva tant que em posa a mil per hora, eh, a mil per hora!