La veritat

A l'Evan­geli segons Joan es recu­llen aques­tes cèlebres parau­les de Jesús: “La veri­tat us farà lliu­res” (Jn 8,31). Són unes parau­les que, avui, en ple serial de fil­tra­ci­ons d'espi­o­natge i con­tra­es­pi­o­natge polític, adqui­rei­xen relleu. ¿A par­tir d'ara, quins polítics o càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals poden actuar de manera desin­hi­bi­da­ment lliure, sabent que el seu pas­sat no amaga cap il·lega­li­tat o pas­sera dub­tosa que pugui ser reve­lada? Només poden actuar lliu­re­ment aquells que, tot i tenir la sos­pita d'haver estat espi­ats i gra­vats, van man­te­nir una granítica pul­cri­tud en la seva gestió, només aquells que van dir en pri­vat exac­ta­ment el mateix que defen­sa­ven en públic. És a dir: no tot­hom.

Com que no gaire gent havia cre­gut que “la veri­tat pogués ser la con­dició de la lli­ber­tat”, només uns pocs il·lumi­nats van seguir aquesta pràctica de risc, que la majo­ria de les vega­des va cris­tal·lit­zar en una efímera car­rera política o ins­ti­tu­ci­o­nal. En canvi, no ens enga­nyem, els valors bàsics de pro­moció política han estat d'un altre signe: for­mar part d'una xarxa cli­en­te­lar, el ser­vi­lisme, les obli­ga­ci­ons incon­fes­sa­bles, el reduc­ci­o­nisme ideològic, la infor­mació al ser­vei de la deses­ta­bi­lit­zació del rival, la saga­ci­tat de con­si­de­rar que els com­panys del mateix par­tit o depar­ta­ment són sem­pre ene­mics íntims, ser capaç de ven­dre l'ànima al dia­ble en nom de l'opor­tu­ni­tat, tenir una doble agenda i una tri­ple veu i una quàdru­ple moral, per­ce­bre el par­tit polític com una agència de col·locació, per­fec­ci­o­nar la fella­tio genu­fle­xi­o­nada, assu­mir que l'ortodòxia de par­tit és un subs­ti­tut de tota forma viva de pen­sa­ment, etcètera.

¿Qui de tots els polítics i càrrecs en actiu, qui de tots nosal­tres, podria supor­tar la prova d'una veri­tat insu­bor­na­ble que no dis­tingís entre vicis pri­vats i imatge pública? Per esbri­nar-ho seria ins­truc­tiu, i sobre­tot diver­tit, apli­car el mètode d'Art­hur Conan Doyle. Es diu que aquest escrip­tor, sumit en l'avor­ri­ment fecund d'un d'aquells dies plum­bis tan carac­terístics del clima escocès, va tenir la idea d'enviar a cinc amics seus aquesta mis­siva secreta, lliu­rada anònima­ment i sense sig­na­tura: “Amic, ens han des­co­bert! Tot s'ha sabut! Fugi de seguida, escapi si encara pot!” Un d'aquells cinc des­ti­na­ta­ris va des­a­parèixer per sem­pre. Els altres qua­tre es van mos­trar fran­ca­ment pre­o­cu­pats pel fona­ment i les con­seqüències d'aque­lla mis­siva. ¿Serien gaire dife­rents les nos­tres reac­ci­ons?