Barcelona és capital

El dia que els his­to­ri­a­dors i els politòlegs ana­lit­zin la política cata­lana dels dar­rers trenta anys no podran obviar una de les seves carac­terísti­ques dis­tin­ti­ves i essen­ci­als: la con­tra­po­sició, orques­trada i pre­me­di­tada, de Bar­ce­lona a la resta del ter­ri­tori català. Durant tres dècades hem assis­tit impo­tents a aquesta feina abne­gada i cons­tant per des­con­nec­tar Cata­lu­nya de la seva capi­tal o, si es pre­fe­reix, per des­con­nec­tar Bar­ce­lona del seu país. Aquesta ope­ració ha estat diri­gida, para­do­xal­ment, des del mateix Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que ha lide­rat una de les mani­o­bres més absur­des des de qual­se­vol punt de vista. Algú s'ima­gina la ciu­tat d'Oslo renun­ci­ant a la capi­ta­li­tat noru­ega? O la ciu­tat de Milà renun­ci­ant a ser la capi­tal del nord d'Itàlia?

Cal expli­car que aquesta dico­to­mia, tot i ser ini­ci­al­ment impul­sada pel PSC, va tro­bar una certa aco­llida dins alguns esta­ments con­ver­gents. A uns i altres els era més fàcil asse­gu­rar-se una part del pastís i agi­tar l'espan­tall con­trari com a ele­ment aglu­ti­na­dor de les pròpies for­ces. Per a molts soci­a­lis­tes, espe­ci­al­ment per a la seva aris­tocràcia bar­ce­lo­nina, la resta de comar­ques apa­rei­xien com un ter­ri­tori carlí i feréstec, encara per moder­nit­zar. Per a alguns naci­o­na­lis­tes, Bar­ce­lona era un indret hos­til on els ele­ments de cata­la­ni­tat tenien els dies comp­tats en bene­fici de qual­se­vol influència cul­tu­ral estran­gera. La con­tinuïtat del tòpic garan­tia la per­vivència de l'statu quo.

El campió d'aquesta línia de pen­sa­ment va ser Pas­qual Mara­gall. El seu des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat del país i l'ani­mad­versió que sen­tia envers tot allò que repre­sen­tava Jordi Pujol el van por­tar a cons­truir un relat nou per a Bar­ce­lona. El nucli d'aquest pro­grama era la cons­trucció d'una nova iden­ti­tat bar­ce­lo­nina sos­tin­guda sobre la moder­ni­tat i la des­trucció de la pròpia història. L'any 1992 havia de ser l'any zero de la nova Bar­ce­lona i el cos­mo­po­li­tisme estava cri­dat a ser la nova religió. La ciu­tat olímpica tenia la missió de lide­rar una lliga de ciu­tats hanseàtiques que ender­roqués l'Europa dels Estats i les naci­ons anti­gues. Mara­gall fins i tot va cre­uar la línia ver­me­lla del ridícul quan va pre­ten­dre, con­tra l'opinió gene­ra­lit­zada i el sen­tit comú, can­viar l'escut i la ban­dera de Bar­ce­lona, bo i liqui­dant mil anys d'història a cop de dis­seny.

Per sort, en els dar­rers mesos assis­tim a un cert retorn a la nor­ma­li­tat, que va inequívoca­ment lli­gada a la recu­pe­ració, per part de Bar­ce­lona, de la seva cata­la­ni­tat innata. La pro­xi­mi­tat del ter­cer cen­te­nari de la der­rota naci­o­nal de la guerra de Suc­cessió, i tots els actes com­me­mo­ra­tius que s'estan orga­nit­zant al vol­tant de la tragèdia del 1714, han de sim­bo­lit­zar aquesta recon­ci­li­ació íntima entre país i capi­tal. La història de Cata­lu­nya és la història de Bar­ce­lona, i a la inversa. Per això la cai­guda de la capi­tal en mans de Felip V va supo­sar la des­feta de la nació. Això ho com­pre­nien per­fec­ta­ment els ofi­ci­als borbònics fa 300 anys i ho com­pre­nen encara els matei­xos ene­mics. Bar­ce­lona i Cata­lu­nya, divi­di­des i opo­sa­des, no tenen futur. Jun­tes i ali­a­des, no hi ha qui les pugui atu­rar.

Com a bar­ce­loní de nai­xe­ment, no tinc cap neces­si­tat que la meva ciu­tat sigui capi­tal de la Medi­terrània ni capi­tal del sud d'Europa, i menys encara coca­pi­tal d'una Espa­nya fede­ral. No cal, gràcies. Em con­formo a viure en una capi­tal d'un país mitjà i sense pre­ten­si­ons, amb la nor­ma­li­tat amb què ho fan els suecs que viuen a Esto­colm i els irlan­de­sos que viuen a Dublín.