La línia de crugia

Hi va haver un temps en què va fun­ci­o­nar la metàfora de la nave­gació apli­cada a la gover­na­bi­li­tat de Cata­lu­nya. Va ser a finals del 2010, en l'inici de la IX legis­la­tura, quan es va fer famosa la roda de timó que Artur Mas va fer ins­tal·lar al des­patx pre­si­den­cial, aque­lla que duia la lle­genda “Cap fred; cor calent; puny ferm; peus a terra.” En canvi, des de finals del 2012, a par­tir de l'inici de la X legis­la­tura, s'ha esde­vin­gut que la roda del timó con­ti­nua ins­tal·lada a la cabina del capità Mas però (i) la càrrega del vai­xell Cata­lu­nya s'ha des­plaçat a babord (ERC, ICV-EUiA i CUP) i a estri­bord (PPC i C's), (ii) les velles car­tes de nave­gació s'han llançat per la borda i les noves encara estan per dibui­xar, (iii) l'armada espa­nyola impe­deix aban­do­nar les aigües juris­dic­ci­o­nals i nave­gar per l'espai marítim inter­na­ci­o­nal i (iv) les con­di­ci­ons adver­ses de crisi econòmica i de crisi de con­fiança en els polítics per causa dels múlti­ples casos o pre­sump­tes casos de cor­rupció ame­na­cen amb el nau­fragi. En la situ­ació actual, més que en la roda de timó, la metàfora de la nave­gació apli­cada a la gover­na­bi­li­tat de Cata­lu­nya ha de cen­trar-se en la línia de cru­gia.

La de cru­gia és una línia ima­ginària que tra­vessa una nau de proa a popa per la part mit­jana. La càrrega del vai­xell ha d'anar cen­trada en relació a la línia de cru­gia i s'ha d'evi­tar que es des­placi cap a un o altre cos­tat si es vol evi­tar que la nau bol­qui. En la política, la línia de cru­gia és la cen­tra­li­tat. I en la política cata­lana, la cen­tra­li­tat té a veure amb una cor­recta dis­tri­bució de la gent a bord, en funció dels eixos social i naci­o­nal. Durant molts anys la cen­tra­li­tat de la política cata­lana ha estat garan­tida, en pri­mera instància, per CiU i, en bona mesura també, pel PSC. El coman­da­ment altern o com­par­tit de CiU i PSC ha permès que la nau cata­lana no bolqués i que avancés, si no a una velo­ci­tat de ver­ti­gen, sí a una velo­ci­tat de segu­re­tat, d'acord amb les con­di­ci­ons de visi­bi­li­tat de cada moment.

En els prop de qua­tre mesos trans­cor­re­guts des del 25-N, els des­plaçaments de càrrega en la bodega de la nau cata­lana han estat sig­ni­fi­ca­tius, i les cor­re­dis­ses per la coberta, també. La sen­sació que ningú no havia gua­nyat bé les elec­ci­ons, però que tam­poc ningú no les havia per­dut mala­ment, ha pro­vo­cat un cert caos i un cert ner­vi­o­sisme en les dues for­ma­ci­ons pro­totípiques de la cen­tra­li­tat política cata­lana, que s'han mani­fes­tat en epi­so­dis de tren­ca­ment de dis­ci­plina de vot (en el PSC), de des­a­vi­nen­ces de pare­lla (CiU). I, enmig del desori, el con­junt de les for­ces par­la­mentàries ha inten­tat ocu­par aleatòria­ment les cabi­nes més con­for­ta­bles: la de l'opti­mit­zació (Esquerra) la de l'hos­ti­li­tat (Popu­lars), la del mani­que­isme (Ini­ci­a­tiva), la de la demagògia (Ciu­ta­dans) o la de la incre­du­li­tat (CUP). Això a banda de la irrupció no per espe­rada menys deses­ta­bi­lit­za­dora dels polis­sons habi­tu­als (CNI, Minis­teri de l'Inte­rior, Wert, diari El Mundo i altres franc­ti­ra­dors exògens). En con­junt, s'ha pro­pi­ciat que la cen­tra­li­tat política cata­lana entrés en situ­ació d'alt risc.

El pri­mer símptoma que Cata­lu­nya vol i pot recu­pe­rar la cen­tra­li­tat política l'hem tin­gut, la set­mana pas­sada, quan el Par­la­ment va apro­var amb 104 vots a favor ins­tar el govern de la Gene­ra­li­tat a “ini­ciar un diàleg amb el govern de l'Estat per tal de pos­si­bi­li­tar la cele­bració d'una con­sulta a la ciu­ta­da­nia cata­lana per deci­dir sobre el seu futur”. Hi van votar a favor els dipu­tats de CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA, en con­tra 27 dipu­tats del PPC i C's i els tres dipu­tats de la CUP s'hi van abs­te­nir. Sumar 104 vots (pot­ser 107) sobre 135 és un intent de tor­nar a apro­xi­mar la càrrega a la línia de cru­gia, on ha d'estar si volem evi­tar la sot­so­bra. I no hauríem de tenir cap dubte que en aquest retorn al sen­tit comú hi han tin­gut molt a veure dues for­ma­ci­ons con­cre­tes: el PSC i Unió. Els soci­a­lis­tes, perquè han cedit en l'obsessió de no sal­var Mas ni en la tem­pesta ni en la calma. I Unió, perquè es pot apun­tar un pri­mer èxit en l'estratègia de la cen­tra­li­tat, tan ana­te­ma­tit­zada per Con­vergència. El mèrit d'Unió és que sap sobre­po­sar-se a les con­no­ta­ci­ons pejo­ra­ti­ves i esbi­ai­xa­des que se li atri­bu­ei­xen, i a les invec­ti­ves de Con­vergència. Unió és el par­tit demòcrata de cen­tre del nos­tre país, homo­lo­ga­ble en valors, prin­ci­pis i direc­ci­ons de la política al Movi­ment Demòcrata i Refor­mista euro­peu o al Par­tit Demòcrata dels EUA. Altra cosa és que a Unió li apli­quin aquell càstig propi de l'època de les gale­res, con­sis­tent a fer pas­sar algú (Duran) per la línia de cru­gia entre dues file­res de mari­ners rebent cops de rem. És el preu de la cen­tra­li­tat. I el de la gene­ro­si­tat.