Diàlegs sobre el diàleg

L'esta­blish­ment econòmic, polític i mediàtic ha inau­gu­rat un cop més la recur­rent cam­pa­nya de lubri­fi­cació de les “rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya” (badall). A través dels pro­ver­bi­als con­cep­tes d'entesa i sen­sa­tesa es torna a apel·lar al diàleg (badall immens). Després del vol amenaçant dels avi­ons de l'Exèrcit de l'Aire, mal­grat la per­ma­nent des­trucció cul­tu­ral i lingüística, després de les difa­ma­ci­ons con­tra Mas, davant l'asfíxia econòmica que con­demna la Gene­ra­li­tat a la sus­pensió de paga­ments, aflo­ren veus opti­mis­tes (en rea­li­tat mei­tat amnèsiques, mei­tat impos­to­res) pro­cla­mant que “ara ha arri­bat l'hora del diàleg”. Com sem­pre, el pro­blema no és el diàleg, sinó les con­di­ci­ons de diàleg. El diàleg net no sor­geix màgica­ment ni per gene­ració espontània, sinó com a expressió de la fer­ti­li­tat d'un marc social i polític civi­lit­zat, just.

Dei­xem de banda aquells gru­pus­cles (PP, Ciu­da­da­nos...) per a qui la sola petició de diàleg ja és una ofensa insur­gent. Ells estan molt més a prop d'una visió teològica de la rea­li­tat que no pas d'una con­cepció democràtica de la política. Refe­rim-nos només a aquells sec­tors “sen­si­bles” al diàleg. El Par­tit Soci­a­lista i Duran Lleida per exem­ple recla­men que el dret a deci­dir se cir­cums­cri­gui al marc de la lega­li­tat. És una manera com una altra de jugar la par­tida amb les car­tes mar­ca­des, perquè tots sabem que aquesta lega­li­tat amputa un diàleg obert i, per tant, neu­tra­litza les opci­ons d'una part. Aquí diàleg és un eufe­misme de renúncia democràtica. Durant aquests dies s'han tor­nat a sen­tir veus que acon­se­llen fer peda­go­gia a les Espa­nyes (més badalls). “No ens conei­xen”, “no ens hem sabut pre­sen­tar prou bé”, “l'AVE apro­xi­marà ter­res i per­so­nes”, decla­men els nous apòstols d'un diàleg que no es veu neces­si­tat de con­tras­tar-se amb la lace­rant rea­li­tat de l'experiència històrica. Tor­nen a sor­gir expres­si­ons com “ter­cera via” (Mon­ti­lla), o els que recla­men nous pac­tes cons­ti­tu­ci­o­nals (Her­rera). Tot això, és clar, seria legítima­ment dis­cu­ti­ble en un marc de diàleg com­plet. Però compte. Aques­tes fórmu­les de diàleg, tal com són apli­ca­des, resul­ten inhi­bi­do­res de tot diàleg, perquè el que fona­men­tal­ment per­se­guei­xen és neu­tra­lit­zar la via sobi­ra­nista. Haber­mas i Apel van des­criure la “comu­ni­tat ideal de diàleg” com un marc en què hi ha sime­tria i igual­tat entre els par­lants. Sobre això, esti­mats dia­lo­gants, no hi hau­ria d'haver cap diàleg trampós.