Plantar arbres a bosc

Resulta força avor­rit. No és sim­ple­ment un déjà vu: és un déjà vu que es repe­teix i repe­teix. És la repe­tició de la repe­tició al qua­drat. ¿Quins escrip­tors van a la fira ics? ¿En qui­nes llengües escri­uen els escrip­tors que van a la fira ics? Tant li fa que la cul­tura cata­lana par­ti­cipi com a con­vi­dada al Saló del Lli­bre de París (2013), com a la Fira del Lli­bre de Frank­furt (2007), com a la Fira Inter­na­ci­o­nal del Lli­bre de Gua­da­la­jara, Mèxic (2004). Sem­pre les matei­xes dèries. A vega­des els escrip­tors cata­lans en llen­gua cas­te­llana no hi van: marro. ¿Com es pot negar que el escrip­tors cata­lans d'expressió cas­te­llana també són cul­tura cata­lana? Que si el naci­o­na­lisme exclo­ent, que si el pro­vin­ci­a­nisme, etcètera. A vega­des hi van: marro. Tota la set­mana par­lant de la con­vivència arcàdica entre les llengües cata­lana i cas­te­llana, i altra vegada tota l'atenció mediàtica fixada en la qüestió eterna. Mal si fas, mal si no fas; i si vint anys no són res, ¿què hau­ria d'haver can­viat en una trista dècada?

En aquesta ocasió, a París, tots els focus es van con­cen­trar en Javier Cer­cas, que pro­pug­nava –de bona fe, segur– una relació amis­tosa entre el català i el cas­tellà com ho fan tots aquells que no han de patir pel futur de la seva llen­gua. Home, seria bonic però la soci­o­lingüística ho nega. On con­vi­uen dues llengües, si una avança, l'altra recula. Això no treu ni afe­geix mèrits a cap idi­oma: es tracta de quin és el més feble. Es tracta del fet indis­cu­ti­ble que la llen­gua cas­te­llana té cen­te­nars de mili­ons de par­lants arreu del món i la cata­lana només ens té a nosal­tres, infeliços pocs. I ja se sap que no cal plan­tar arbres a bosc. Encara no fa un mes, del 7 a l'11 de març, la Fira del Lli­bre de Brus­sel·les va tenir Espa­nya com a país con­vi­dat. Per des­comp­tat, no hi havia ni un escrip­tor que no escri­gui en cas­tellà, llen­gua que sem­bla tenir el mono­poli de l'espa­nyo­li­tat (sobre què és l'espa­nyo­li­tat ja en par­la­rem un altre dia). Cap polèmica. L'escrip­tor Jaume Subi­rana escri­via el dia 6 en el seu bloc: “Espero de fa dies la reacció dels colum­nis­tes de la premsa cons­ti­tu­ci­o­na­lista indig­nats perquè la tria d'autors se salti per la cara l'arti­cle 3.3, el que diu que la riqueza de las dis­tin­tas moda­li­da­des lingüísti­cas de España es un patri­mo­nio cul­tu­ral que será objeto de espe­cial res­peto y pro­tección.” Ni una queixa, ni de la premsa cons­ti­tu­ci­o­na­lista ni de cap altra. No hi havia cap motiu, es veu. A Brus­sel·les també hi van anar escrip­tors cata­lans: els que escri­uen en cas­tellà, natu­ral­ment.