El talent de Lluís Pasqual

No tot són males notícies. Enmig de les quei­xes jus­tes sobre les reta­lla­des, també es poden treure aspec­tes posi­tius sobre la pos­si­bi­li­tat de canvi de tendències. La nos­tra cul­tura ho neces­si­tava, però ha vis­cut amb massa dependència de les sub­ven­ci­ons. Quan els diners han des­a­pa­re­gut, el pànic s'ha con­ver­tit en el pro­ta­go­nista. Cal­dria, però, fer una mica d'autocrítica i valo­rar la ingent quan­ti­tat de pro­duc­tes de qua­li­tat ínfima, als quals s'ha donat suport.

Del tea­tre català dels últims anys es podrien dir mol­tes coses. L'he seguit i con­fesso que hi ha hagut coses des­ta­ca­bles, però també grans badalls. M'he avor­rit i, fins i tot, dor­mit en més d'una ocasió. S'han fet adap­ta­ci­ons de clàssics, com les últi­mes de Shakes­pe­are, de jut­jat de guàrdia, però a tot­hom li sem­blava tan bé. Per molts d'aquests motius, les dues últi­mes obres diri­gi­des per Lluís Pas­qual m'han fet recu­pe­rat l'espe­rança. A començament d'any, l'adap­tació de Black­bird, amb uns magis­trals Bea Segura i Jordi Bosch, em va agra­dar tant que la vaig anar a veure tres vega­des. Aquesta set­mana acaba d'estre­nar Els feréstecs, una molt diver­tida sàtira de Carlo Gol­doni. L'obra vuit­cen­tista del dra­ma­turg venecià tenia molts punts de con­tacte amb els car­ques del nos­tre país de la mateixa època.

Van pas­sar els noranta minuts i ni ens vam ado­nar. El grup d'actors balla­ven pels esce­na­ris, apro­fi­tant una tri­buna giratòria, que feia els espec­ta­dors alter­nar les qua­tre parets del Lliure de Montjuïc. Quan es parla de crisi, també cal­dria argu­men­tar que la pit­jor crisi seria per­dre el talent de cre­a­dors com Lluís Pas­qual, una garan­tia i un valor segur. Ha assu­mit el Lliure, però l'ha rellançat a través dels seus conei­xe­ments i caràcter. I el caràcter de l'home és el seu destí.