La França conservadora

El Par­la­ment de França ha apro­vat –el 23 d'abril– una llei que reco­neix idèntica pro­tecció al matri­moni entre per­so­nes del mateix sexe que al cele­brat entre hete­ro­se­xu­als, així com el dret dels matri­mo­nis homo­se­xu­als a l'adopció. La nova llei ha estat con­si­de­rada pel seus defen­sors com un sig­ni­fi­ca­tiu progrés en el llarg camí cap a la igual­tat. “Égalité!” va ser el crit de joia dels par­ti­da­ris de la llei en anun­ciar-se el resul­tat de la votació. “No li hem pres res a ningú –ha dit la minis­tra de Justícia, Chris­ti­ane Tau­bira–; hem reco­ne­gut un dret a alguns dels nos­tres con­ciu­ta­dans.” Els obser­va­dors estan d'acord que la deter­mi­nació del pre­si­dent de la República ha sigut l'impuls deci­siu d'aquest canvi històric, fet pos­si­ble per la majo­ria abso­luta de l'esquerra al Par­la­ment. Hollande ha man­tin­gut la seva pro­mesa elec­to­ral, fent front a una forta cam­pa­nya de pro­testa, que ha acon­se­guit el clímax en una sèrie de grans mar­xes i con­cen­tra­ci­ons. Però, no obs­tant les mobi­lit­za­ci­ons, l'esquerra ha estat con­seqüent amb la con­vicció –expres­sada per la minis­tra Tau­bira– que “la lluita con­tra les dis­cri­mi­na­ci­ons és una exigència del pacte repu­blicà”.

Des­ta­quen alguns dia­ris que l'apro­vació d'aquesta reforma ha cau­sat un des­gast fort i ines­pe­rat al pre­si­dent de la República, i hi afe­gei­xen que l'objec­tiu de les pro­tes­tes era, pre­ci­sa­ment, pro­vo­car l'erosió del govern d'esquer­res. Però, amb inde­pendència del que això tin­gui de cert, la rea­li­tat va molt més enllà d'aques­tes obser­va­ci­ons super­fi­ci­als i esbi­ai­xa­des. La veri­tat és que la tra­mi­tació d'aquesta llei ha fet rebro­tar una forta divisió, sem­pre latent, en la soci­e­tat fran­cesa. Així, es des­taca des de l'esquerra que les mobi­lit­za­ci­ons de pro­testa van par­tir de sec­tors catòlics i de grups juve­nils d'extrema dreta, a les que aviat es va sumar l'extre­mista Front Naci­o­nal. Però aquesta no és tota la veri­tat, ja que la prin­ci­pal força de la dreta –la UMP– s'ha opo­sat a la llei al Par­la­ment i al car­rer, amb la presència de molts dels seus dipu­tats i mili­tants a les mani­fes­ta­ci­ons.

Amb referència a aquest fets s'ha escrit –des de posi­ci­ons d'esquerra– que l'ampli movi­ment de rebuig a la llei té carac­terísti­ques de “cro­ada neo­re­ac­cionària”, encara més insòlita si es con­si­dera que França és “la democràcia laica per excel·lència i el país que va fer efec­tiva, ja fa més d'un segle, la sepa­ració entre l'Església i l'Estat”. I també s'ha dit que una anàloga sen­sació d'estra­nyesa s'ha per­ce­but, amb dife­rents graus i mati­sos, en àmbits dife­rents i en indrets dis­tants. Però aquesta per­ple­xi­tat, i la crítica que porta implícita, tan sols s'expli­quen des d'un conei­xe­ment molt limi­tat de la rea­li­tat fran­cesa i de la història de França, o des d'un posi­ci­o­na­ment ideològic exclo­ent per sec­tari. França té unes arrels con­ser­va­do­res pro­fundíssi­mes; ha gene­rat en tot moment un pen­sa­ment con­ser­va­dor d'alta qua­li­tat; ha rebut la influència d'una Església catòlica local que ha sabut reno­var el seu uti­llatge intel·lec­tual; i, sobre tot, està acos­tu­mada des de fa segles al debat públic de totes les qüesti­ons i en totes les pales­tres.

Escriu Mic­hel Winock a Le siècle des inte­llec­tu­els que “la Segona Guerra Mun­dial va ser l'ocasió de la inte­gració defi­ni­tiva dels catòlics en la República”. Mig segle abans, quan hi va haver el cas Drey­fus, tan sols un gra­pat de catòlics fran­ce­sos va fer cos­tat al capità jueu. Va ser en l'etapa d'entre­guer­res, despès de la con­demna d'Acció Fran­cesa, l'any 1926, quan van sor­gir les pri­me­res tendències democràtiques i libe­rals del cato­li­cisme francès. Una nova gene­ració –la d'Emma­nuel Monier– volgué anar més enllà de l'objec­tiu dels demo­cra­ta­cris­ti­ans, que era recon­ci­liar els catòlics amb la democràcia par­la­mentària i laica, i llançà la revista Esprit, que es decla­rava “revo­lu­cionària”. I uns anys després, durant la guerra, gran part de la joven­tut catòlica va seguir el gene­ral De Gau­lle, ell mateix catòlic notori. Els catòlics de la resistència van impul­sar el Movi­ment Repu­blicà Popu­lar (MRP), diri­git per antics resis­tents, entre ells Geor­ges Bidault i Mau­rice Schu­mann. “La fra­ter­ni­tat d'armes amb els laics, els soci­a­lis­tes, els comu­nis­tes, els mem­bres d'altres con­fes­si­ons i els lliu­re­pen­sa­dors –escriu Winock-, havia pro­vo­cat que nom­bro­sos cre­ients sor­tis­sin de les seves for­ta­le­ses asset­ja­des”. Amb aquests fets, la legi­ti­mi­tat repu­bli­cana va can­viar de natura. Durant la Ter­cera República, es fona­men­tava en l'adhesió a les lleis lai­ques. Des de la Segona Guerra Mun­dial, repo­sava sobre la par­ti­ci­pació en la resistència o la França Lliure.

Ara bé, els catòlics inte­grats sense reser­ves en la República van ser cons­ci­ents que, aca­bada la guerra, era neces­sari –en parau­les de Mon­nier– aban­do­nar l'olimp de les idees, bai­xar a terra, enfon­sar els peus en el fang si calia i, en defi­ni­tiva, accep­tar la política. Unes parau­les del mateix Mon­nier –escri­tes amb el to del moment– són defi­ni­do­res: “Ens fa falta al cap­da­vant d'Esprit un equip d'homes de pell dura, que se sàpiguen i se sen­tin en estat de guerra espi­ri­tual, i que tin­guin els uns pels altres una mena de seve­ri­tat mili­tar sota la mirada única de l'amis­tat...” Els cre­ients, per tant, no deu­rien sen­tir cap com­plex d'infe­ri­o­ri­tat; la seva religió no és ali­e­nació, con­for­misme d'esclaus ni opi del poble, sinó font d'ardor i d'hero­isme. L'orgull, l'opti­misme i el sen­tit del deure carac­te­rit­za­ven aquesta gene­ració cris­ti­ana en aca­bar la guerra.

Han pas­sat tres quarts de segle. Un dia en la història dels pobles.