Paraules a la sorra

Inter­ro­gat a La Van­guar­dia sobre quin per­so­natge de la història li hau­ria agra­dat conèixer, el can­tant Rai­mon ha con­tes­tat: “Jesu­crist i Sòcra­tes, expo­nents de la cul­tura oral; ni l'un ni l'altre no van escriure. I una vegada que Jesús va escriure una cosa a la sorra, ho va esbor­rar de seguida!”

L'epi­sodi bíblic és prou cone­gut. Quan els fari­seus li pre­sen­ten una dona adúltera que segons la llei ha de ser lapi­dada, Jesús es posa a gra­tar la terra amb la punta del dit. Què devia escriure? Rai­mon con­testa: “No ho sé. Sem­pre m'ho he pre­gun­tat.”

Tots els biògrafs de Jesús s'han fet aquesta pre­gunta sense poder-la res­pon­dre. L'expli­cació més ver­sem­blant és la que sosté que no va escriure res, sinó sim­ples gar­gots incom­pren­si­bles per dei­xar pas­sar el temps. Tan­ma­teix, hi ha la sos­pita que aque­lla acti­tud no va ser innòcua. Mau­riac, a la Vie de Jésus, creu que aquells sig­nes no sig­ni­fi­ca­ven res, però que els acu­sa­dors, en veure'ls, “se sen­tien envaïts en la seva consciència”. Papini, a la Sto­ria di Cristo, diu que va escriure a la sorra “perquè el vent s'emportés les parau­les que els homes no hau­rien pogut lle­gir sense por”. Creu, doncs, com molts altres exe­ge­tes, que els mots dibui­xats eren els noms dels acu­sa­dors o bé, com diu Anto­nio Buero Vallejo, “la breve his­to­ria de sus cora­zo­nes manc­ha­dos”. El famós dra­ma­turg és qui va por­tar més enllà aquesta hipòtesi en la seva pri­mera obra, Las pala­bras en la arena, estre­nada l'any 1949. En aque­lla peça dramàtica, cada un dels aspi­rants a lapi­da­dors lle­geix a la sorra el seu propi pecat –ateu, hipòcrita, luxuriós, cor­rup­tor de nenes, lla­dre dels pobres– i el pro­ta­go­nista hi lle­geix el crim que encara no ha comès: la con­dició d'assassí que es con­suma moments després quan mata l'esposa infi­del men­tre Jesús per­dona la dona adúltera. Sobre aquesta ter­ri­ble con­tra­dicció cau el teló.

Aquest és un dels enig­mes irre­so­lu­bles de la història i per això ha sus­ci­tat tanta lite­ra­tura i ha pro­vo­cat tan diver­ses inter­pre­ta­ci­ons. La d'Una­muno, per exem­ple: d'aquest gest d'aju­pir-se per escriure a terra uns mots efímers en deduïa la humi­li­tat i la fra­gi­li­tat de l'ofici d'escrip­tor.