La bola de neu del deute

Dei­xeu-me dir d'antuvi que no sóc cap apòstol de l'aus­te­ri­tat. Ans al con­trari, crec que el deute és el que per­met a les famílies com­prar un cotxe, a les empre­ses créixer i crear llocs de tre­ball i als governs dotar els ter­ri­to­ris de les
infra­es­truc­tu­res necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els exces­sos es paguen tard o d'hora, i molts cops amb escreix. Els deu­tes que no
es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empre­ses i els governs, com estem com­pro­vant actu­al­ment a tot el sud d'Europa.

És per això que em sobta l'ale­gria amb què els líders polítics, els mit­jans de comu­ni­cació i la soci­e­tat en gene­ral cele­bren l'ampli­ació dels límits de dèficit. És cert que la pers­pec­tiva de reta­lla­des cri­mi­nals a la soci­e­tat de benes­tar és una cala­mi­tat into­le­ra­ble, però no és menys cert que men­tre trans­fe­rim més de 10.000 mili­ons d'euros cap a Madrid per les balan­ces fis­cals nega­ti­ves, l'aug­ment del marge de dèficit equi­val a un aug­ment directe de l'endeu­ta­ment de Cata­lu­nya. En comp­tes de bus­car la manera de rete­nir els nos­tres diners, llui­tem per aug­men­tar
el deute.

Pot­ser convé recor­dar algu­nes dades per com­pren­dre la mag­ni­tud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 mili­ons d'euros, el 2012 ja era de 45.792 mili­ons. En con­seqüència, el capítol de paga­ment d'interes­sos dels pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat va mul­ti­pli­car-se per cinc, i ja supera les par­ti­des d'infra­es­truc­tu­res, trans­port, segu­re­tat, justícia i ser­veis soci­als.

Alhora, si el govern espa­nyol ens con­ce­deix gra­ci­o­sa­ment ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 mili­ons d'euros addi­ci­o­nals a la bola de neu de deute que sepul­tarà els nos­tres fills i néts.

Tan­ma­teix, gene­rem els recur­sos sufi­ci­ents per cobrir les nos­tres des­pe­ses sense neces­si­tat d'endeu­tar-nos. En comp­tes de fer-ho, hauríem d'evi­tar que més de la mei­tat dels nos­tres impos­tos se'n vagin cap a Madrid i no tor­nin. D'això, se'n diu inde­pendència.