L'hora dels nens

Sense renun­ciar a cap dels anhels de futur i a l'espera de l'hora de la veri­tat, quan hau­rem de deci­dir entre inde­pendència, fede­ra­lisme o auto­no­mia, ara i aquí for­mem part de l'Estat espa­nyol i hem de fer les lec­tu­res que cal­gui d'un mapa polític gene­ral, en què cada vegada es fa més necessària la rege­ne­ració dels par­tits clàssics, a la recerca d'un mis­satge en con­sonància a les aspi­ra­ci­ons i volun­tats de la ciu­ta­da­nia. Des de la inu­ti­li­tat d'un govern atra­pat en les seves con­tra­dic­ci­ons i el gran par­tit de l'opo­sició sense pro­pos­tes, cal con­tem­plar l'hora de la refun­dació de popu­lars i soci­a­lis­tes, a la recerca d'un pro­jecte creïble que els per­meti repren­dre el vol.

En el moment més baix des de la recu­pe­ració democràtica, el par­tit de Pablo Igle­sias sem­bla haver des­co­bert que ha d'estri­par el seu pro­grama, fins gran part de la seva base ideològica, i cons­truir un nou pro­jecte, tot apro­fi­tant una lec­tura crítica dels pro­pis errors. Així ho ha dit Elena Valen­ci­ano, la dos del PSOE, men­tre el par­tit es dis­posa a assu­mir la immensa trans­for­mació. Després, amb l'esque­let ben lli­gat, diuen que obri­ran uns amplis pro­ces­sos de primàries que els per­me­tran triar els nous líders del par­tit, uns diri­gents que es tro­ba­ran amb la hipo­teca d'un pro­grama ela­bo­rat per la vella guàrdia abans de la reti­rada. És aquí on alguna cosa no acaba de qua­drar.

És el pro­blema de sem­pre, on cal dis­cer­nir si és pri­mer l'ou o la gallina. Però, oberta la caixa dels trons, comença el movi­ment de cadi­res. I, amb bon cri­teri, un munt de noms sur­ten a la pales­tra, aspi­rant a pre­si­dir l'enter­ra­ment de Rubal­caba. Con­tra tot plan­te­ja­ment, Fernández Vara, Patxi López i Car­men Chacón arri­ben tard a la festa i, amb el nom inter­medi de García-Page, Edu­ardo Madina, Marta Gar­rote i Bea­triz Talegón apa­rei­xen com a grans actius de futur. Pot­ser s'impo­sarà el malèvol pen­sa­ment del mani­o­brer Alfonso Guerra, aquell sevillà que un dia digué allò de “en horas de nau­fra­gio, pri­mero las muje­res y los niños”. Madina, Gar­rote i Talegón són nas­cuts després de la mort del dic­ta­dor i poden aspi­rar, segur, a ser “los niños” que encapçalin la nova imatge del soci­a­lisme esta­tal, pot­ser sense espe­rar la data que els actu­als diri­gents vol­drien llar­ga­ment ajor­nar.