Bústia buida

La com­pa­nyia telefònica em diu que a par­tir del juny la fac­tura no m'arri­barà en paper, sinó que serà en for­mat electrònic. Sem­bla que és per temes ambi­en­tals, de manera que a la carta em donen les “gràcies de bes­treta per la seva soli­da­ri­tat i col·labo­ració en la cura del nos­tre pla­neta”; o sigui, dos greus errors, dos, en una frase, errors que no vénen d'aquí, com també passo per alt que no par­lin de l'estalvi que ells acon­se­gui­ran, ni de la rebaixa que no em faran. Vet aquí una altra carta que no arri­barà a la bústia, com mol­tes altres que han dei­xat d'arri­bar-hi aquests dar­rers anys. De què ens ser­vi­ran aviat les bústies? Aviat només hi entrarà la pro­pa­ganda elec­to­ral, pot­ser alguna feli­ci­tació nada­lenca i poca cosa més. El cor­reu postal aca­barà essent el canal que uti­lit­za­rem només quan no hi hagi més remei. La resta de comu­ni­ca­ci­ons seran per telèfon, o des de l'ordi­na­dor, la tau­leta o el mòbil. Si el lec­tor m'acom­pa­nya un moment fins a la Girona de dos-cents anys enrere, veu­rem la gent anar a bus­car el cor­reu a la Cort Reial a l'hora apro­xi­mada d'arri­bada del reca­dero. En una carta escrita a Pala­fru­gell el 1818 el remi­tent escri­via “de la manera que van los cor­reus no se quan la rebe­ras”. Va arri­bar a Girona cinc dies després. Anys després es van crear els ser­veis públics de cor­reu amb el repar­ti­ment a domi­cili, a la nos­tra bústia, un ele­ment encara impor­tant de la casa que per­so­na­lit­zem amb els nos­tres noms. Tor­nem a ser en el pre­sent, un temps en què els can­vis s'acce­le­ren, sobre­tot les for­mes que fem ser­vir per comu­ni­car-nos, amb canals més ràpids i còmodes, que aca­ba­ran ente­ra­nyi­nant les bústies del cor­reu. En les comu­ni­ca­ci­ons no només bus­quem la rapi­desa, sinó la imme­di­a­tesa, tant en l'àmbit labo­ral com també en el per­so­nal. Cada cop tenim la pos­si­bi­li­tat d'estar en con­tacte amb els amics i fami­li­ars de manera més intensa i per­ma­nent, pos­si­bi­li­tat que pot arri­bar a crear dependència, espe­ci­al­ment als més joves, amb la neces­si­tat cons­tant de con­sul­tar els mis­sat­ges al mòbil. Hem pas­sat de l'ampli lapse de temps que hi havia fa dos-cents anys entre un mis­satge i l'altre, a una mena d'estrès gene­rat per la pos­si­bi­li­tat de la comu­ni­cació per­ma­nent. Tots els exces­sos són dolents, però aquests nous hàbits, l'èxit de les xar­xes soci­als i de la mis­sat­ge­ria ins­tantània, fan evi­dent una cosa ben posi­tiva: els humans som emi­nent­ment soci­als, ens agrada comu­ni­car-nos i estar en con­tacte, bus­quem per­ma­nent­ment els altres. És una con­clusió recon­for­tant.