La mort

Els antics esqui­mals, quan se sen­tien vells i con­si­de­ra­ven que ja només eren un llast que posava en perill la sub­sistència del grup, un bon dia aban­do­na­ven la família i, en secret, amb una bar­queta pura i sen­zi­lla s'obrien pas entre les ban­qui­ses de gel de l'oceà per des­a­parèixer enmig de la boira i el temps. Al Japó, la gent gran, quan els que­ien les dents, anava a morir a la Mun­ta­nya de les Ànimes.

Dimarts pas­sat va morir la meva mare. Nas­cuda l'any 1932 era una dona que, com tan­tes altres per­so­nes, for­mava part d'aque­lla gene­ració abne­gada que, a costa de renun­ciar a tota como­di­tat per­so­nal, es va sacri­fi­car per als altres. Res de bo no hau­ria exis­tit sense la seva tena­ci­tat i altru­isme. Han estat els nos­tres atlants, els que han sos­tin­gut el món.

En aquest moments, en un recompte impreg­nat de dolor i d'ale­gria, la meva ger­mana i jo rati­fi­quem que la mare ens va incul­car els atri­buts de l'esforç i de l'estima pels altres. La Con­sol Ven­drell era una dona sen­si­ble i gene­rosa. I sobre­tot irra­di­ava les dues vir­tuts més impor­tants: dig­ni­tat i bon­dat. Sense conèixer la paraula des­cans, va con­sa­grar la seva vida a la família i als altres. Sem­pre va voler pas­sar pels llocs sense fer fressa, sense que ni se li notés l'estre­pig. No va moles­tar mai ningú. I tam­poc, per dures que fos­sin les cir­cumstàncies, no va dei­xar esca­par un lament ni va quei­xar-se de res ni de ningú.

En els últims mesos, amb esforços heroics per afron­tar el seu declivi galo­pant, sense dir mai ni un trist “em trobo mala­ment” o un “no puc”, ara ens temem que la mare se'n va anar perquè no volia com­por­tar-nos obli­ga­ci­ons. La seva bar­queta per esca­par va ser aus­tera, pura i deli­cada com ella mateixa. Amb la meva ger­mana bus­quem, enmig d'aquesta deso­lació perpètua, fos­cor que s'eixam­pla i s'eixam­pla, les parau­les que ara li voldríem dir. Són expres­si­ons ele­men­tals en la seva nuesa: “gràcies”, “mare”, “llum d'estiu” i “t'hem esti­mat i t'esti­ma­rem sem­pre”.

Des que va aparèixer el pri­mer exem­plar d'aquest diari, dimarts pas­sat va ser la pri­mera vegada que la meva mare no va anar a l'estanc a com­prar El Punt. Dimarts pas­sat, ho sabem, ho sap tota per­sona que ha patit un trànsit sem­blant, per a la meva ger­mana i per a mi va començar “la-resta-de-la-nos-tra-vi-da”. Per pri­mer cop, mare, no lle­giràs l'arti­cle més essen­cial, l'únic per­du­ra­ble, que hauré escrit mai.