Botiguers a/de Figueres

Des de fa temps sé que la feina de boti­guer, a Figue­res, no és pas un camí de flors i vio­les. Més aviat no. Quan vaig tenir el goig i el gust de tre­ba­llar en relació amb el comerç de la ciu­tat i els seus homes i dones, vaig conèixer històries de tota mena, la gran majo­ria de les quals tenien com a eix i motiu prin­ci­pal la constància, el sacri­fici, el sofri­ment, l'abne­gació i altres vir­tuts no pas per menys teo­lo­gals menys meritòries.

Aquest any, en un dinar de llarga i cor­dial sobre­taula amb amics el diven­dres de Fires, el dia de la Santa Creu, en vaig saber força més. Eren amics boti­guers d'aquests que en diem de tota la vida, amb el que això com­porta: res de franquícies, res d'expe­ri­ments tem­po­rals, sinó tot tra­dició, tot ofici, tot dedi­cació. No vol­dria pas ara donar cap forma de lliçó d'eco­no­mia comer­cial, però sí que vull dir –i repe­tir, és clar– que, més enllà de tots els pro­ble­mes deri­vats direc­ta­ment d'aquesta hor­ri­ble crisi que tenim ins­tal·lada al bell mig nos­tre, els soferts boti­guers han de llui­tar sovint, massa sovint, amb pro­ble­mes legals impen­sats i apro­xi­ma­da­ment increïbles. A la sobre­taula n'hi va haver mos­tres i exem­ples. I es trac­tava de pro­ble­mes no pas llu­nyans ni pro­vi­nents de des­pat­xos des­co­ne­guts, sinó de ben a prop: del muni­cipi mateix i, ben sovint, embol­ca­llats d'aque­lla situ­ació que hem con­vin­gut a dir-ne kafki­ana o una cosa molt sem­blant, perquè n'hi havia alguns que, un cop engan­xada la víctima –dei­xin-m'ho dir així– dins el remolí burocràtic, es produïen situ­a­ci­ons con­tra­dictòries i absur­des que sem­bla­ven des­ti­na­des a fer des­dir la víctima –i tor­nin-m'ho a dei­xar dir així– d'allò que dema­nava, pre­te­nia o sol·lici­tava.

Ja veig que tot queda una mica massa embu­llat, i la referència a Kafka no ha pas­sat de pura referència literària. Vol­dria con­cre­tar, però esti­rar fils massa direc­tes d'una sobre­taula fes­tiva entre amics em sem­bla que no ho he de fer. Tot i que l'alco­hol ben sovint sem­bla inven­tiu i, en algu­nes oca­si­ons, fins i tot espi­ri­tual. Una cosa sí que puc dir, però: sàpiguen ben clara­ment i segura que les Jus­tes del Rei Jaume que s'han fet a la Ram­bla aques­tes Fires no han pas agra­dat tot­hom. Ni de bon tros. Ningú no treu cap mèrit als actors, cava­llers i llui­ta­dors, que el tenen tot. La queixa o el rebuig van per altres camins. Quan ens vam alçar de taula, el cap­ves­pre ja havia mort con­tra els vidres.