Opinió

Els germans Rusiñol

No és excepcional l'existència, dins una família, d'un bohemi i un patró

Al Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya es repre­senta Lli­ber­tat!, de San­ti­ago Rusiñol. És una gran inter­pre­tació i un espec­ta­cle reco­ma­na­ble, però la meva feina no és la de crític de tea­tre. Conei­xia l'obra, però no l'havia vista mai inter­pre­tada.

M'interessa Rusiñol perquè fa el retrat de la soci­e­tat del seu temps: L'auca del senyor Esteve, alliçona­dora; Gente bien, diver­tidíssima i actual; L'hèroe i Lli­ber­tat!, comèdies àcides.

En sor­tir de la repre­sen­tació vaig com­pro­var amb certa sor­presa que poca gent sabia que el pin­tor i escrip­tor San­ti­ago Rusiñol era el germà gran d'Albert Rusiñol, indus­trial coto­ner, polític de la Lliga i pre­si­dent del Foment del Tre­ball Naci­o­nal –la gran patro­nal cata­lana–, quan San­ti­ago escri­via Lli­ber­tat! San­ti­ago repre­senta la vida bohèmia i el seu germà, la gestió d'una fàbrica de filats i torçats de cotó a Man­lleu. Que consti que per vida bohèmia no entenc que San­ti­ago Rusiñol fos un dropo i l'altre un tre­ba­lla­dor.

Un pin­tor i un escrip­tor –que m'ho expli­quin a mi!– són tre­ba­lla­dors, però un bohemi pinta i escriu quan vol. Un bohemi no sap el que farà quan es lleva: pot­ser deci­dirà que­dar-se al llit, donar la volta a Cata­lu­nya en tar­tana, com va fer San­ti­ago amb el seu amic Ramon Casas, escriure o pin­tar deu hores segui­des, men­jar o deju­nar. Un empre­sari, en canvi, té una agenda amb un horari i uns com­pro­mi­sos que ha de com­plir si vol fer bé la seva feina.

La fàbrica de Man­lleu era dels ger­mans Rusiñol: San­ti­ago, Albert i Josep Maria, però qui hi tre­ba­llava era l'Albert. No ho sé de Josep Maria, però no m'ima­gino que el germà bohemi hi passés hores. Però en treia pro­fit. No conec els ingres­sos de San­ti­ago, però posa­ria la mà al foc que tota la seva joven­tut va viure gràcies als bene­fi­cis de la fàbrica, que ges­ti­o­nava el seu germà.

A la seva obra Lli­ber­tat! surt una vaga obrera, un bon xic revo­lu­cionària. Albert Rusiñol havia estat uns anys abans pre­si­dent de l'orga­nit­zació patro­nal de resistència Asso­ci­ació de Fabri­cants del Ter, que s'havia enfron­tat amb un llarg con­flicte social.

En el tea­tre, men­tre veia els actors vaguis­tes que pro­tes­ta­ven con­tra els patrons, no podia dei­xar de pen­sar quin devia ser l'estat d'espe­rit de l'autor: pre­nia par­tit per un cos­tat o fugia d'estudi?, que és una acti­tud molt còmoda. Ens trans­me­tia la con­tra­dicció del qui viu de les ren­des del capi­tal i s'adona del pro­blema dels tre­ba­lla­dors? No ho sé. El que sé és que a Cata­lu­nya no és excep­ci­o­nal l'existència, dins la mateixa família, d'un bohemi i d'un patró d'empresa o d'un artista i d'un admi­nis­tra­tiu, comp­ta­ble o vene­dor.

El cas dels Rusiñol no és únic, ni de bon tros. I en des­co­nec les raons. Pot­ser en el futur, un inves­ti­ga­dor des­co­brirà un gen que marca la vida d'un i altre. En tot cas, a la meva família materna –Van­cells– hi va haver un gran pin­tor, però els gens artístics no s'han reproduït en les noves gene­ra­ci­ons. Ja m'agra­da­ria estar pin­tant el Mont­cau o la serra de l'Obach aquesta pri­ma­vera, en lloc d'escriure aquest arti­cle. Els lec­tors hi sur­ten per­dent!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.