Poesia per al pobre

Edu­ard Escof­fet i Martí Sales són uns peca­dors detes­ta­bles. Aquests dos poe­tes cata­lans van come­tre la gosa­dia de diri­gir amb èxit Bar­ce­lona Poe­sia, pen­cant de valent durant les tres dar­re­res edi­ci­ons d'aquest cer­ta­men: però la feina ben feta, a la república cata­lana de la màfia cul­tu­ral, es paga cara. Durant aquests anys, molts lec­tors hem pogut gau­dir de la Nit de Poe­sia al Palau, on els direc­tors han demos­trat que es pot omplir un gran equi­pa­ment a base de ver­sos, des­co­brint lite­rats del pano­rama inter­na­ci­o­nal, sense sec­ta­ris­mes ni arbi­tra­ri­e­tats d'estil o de gene­ració. L'Edu­ard i el Martí, bas­tards inde­sit­ja­bles, van ampliar la cober­tura del fes­ti­val a través de la xarxa, cre­ant una pro­posta poètica oberta a la inter­dis­ci­pli­na­ri­e­tat (recordo amb delit el con­cert de Dia­manda Galás a la plaça del Rei) i con­vi­dant amb regu­la­ri­tat direc­tors de fes­ti­vals euro­peus per fer-los conèixer la nos­tra lite­ra­tura. Al seu torn, els dos pèrfids putre­fac­tes van aug­men­tar el pres­su­post des­ti­nat al pro­grama artístic del fes­ti­val, que en oca­si­ons ante­ri­ors no arri­bava ni al 30% del total, així com els sous del poe­tes, veri­ta­bles pro­ta­go­nis­tes de la festa. Aquesta hor­ro­rosa gestió dels delinqüents va acon­se­guir que el públic, ai las, aug­mentés només un 73% (de 4.977 assis­tents el 2009 a 8.169 el 2012): tot i un escapçament del 9% del pres­su­post, la des­pesa es va reduir en més de 20 euros per espec­ta­dor.

Com era d'espe­rar, aques­tes dades han estat intel·ligent­ment valo­ra­des per l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona: el regi­dor de Cul­tura, Jaume Ciu­rana, ha pres­cin­dit dels seus ser­veis arbitrària­ment i amb un des­co­nei­xe­ment ben exem­plar, encas­tant-hi Sam Abrams i recon­ver­tint el fes­ti­val en allò que aital per­so­natge ens acos­tumà com a capatàs del jurat dels Jocs Flo­rals: una men­ja­dora pels ami­guets. L'únic argu­ment que s'ha donat als antics direc­tors –malig­nes ells, però embran­cats en nous pro­jec­tes– era que en Sam, pobrissó meu, no tenia feina. Ja ho veieu, aquest és el model de cul­tura de la capi­tal d'un país que es vol inde­pen­dent: pas­sar de la poe­sia per al poble a la poe­sia per al pobre.