El porró

La presència del porró en l'anunci d'Estre­lla Damm és una decisió atre­vida en l'era de les noves tec­no­lo­gies i en temps de pre­do­mini de l'indi­vi­du­a­lisme. Hem d'ima­gi­nar que els publi­cis­tes s'ho han pen­sat molt bé quan han fet la pro­posta i que l'empresa cer­ve­sera ha pres una decisió valenta. Perquè, en aquest 2013, es pot asso­ciar el con­sum social d'una beguda entre la joven­tut a un estri que pràcti­ca­ment ha des­a­pa­re­gut de la cul­tura domèstica? Ja fa molts anys que els peda­gogs soci­als, en un intent de demos­trar que els esco­lars no sabien què era un pollas­tre tal com déu l'havia por­tat al món, els en feien dibui­xar un. I, segons sem­bla, la majo­ria dels nens i nenes dibui­xa­ven un pollas­tre a l'ast, dels que fan vol­tes els diu­men­ges a les ros­tis­se­ries. La prova del pollas­tre també es podria haver fet amb un porró, i la majo­ria dels infants, però també els ado­les­cents i els joves, no sabrien què dibui­xar. Perquè, molt pro­ba­ble­ment, no n'han vist mai cap, ni tan sols n'han sen­tit a par­lar.

L'ús quo­tidià i col·lec­tiu del porró va des­a­parèixer, pri­mer, amb la moda de gust dubtós dels gots de Dura­lex a mit­jan segle pas­sat i, defi­ni­ti­va­ment, a la fi del segle XX, amb la invasió dels enva­sos de plàstic, les llau­nes i els Tetra Brik. I, sobre­tot, el porró va des­a­parèixer amb la cai­guda del vi, jun­ta­ment amb la des­a­pa­rició de les gar­ra­fes de vidre encis­te­lla­des de vímet i les bode­gues amb bótes de fusta. El vi, cer­ta­ment, ha tor­nat, però no el vi de pagès, el vi cor­rent, sinó el vi entès com un esno­bisme, amb ampo­lla sin­gu­lar, eti­queta de dis­seny i preu allu­nyat de la con­ci­li­ació amb la vida fami­liar. En el millor dels casos, les gar­ra­fes anònimes de plàstic mal esban­di­des han subs­tituït les de vidre, i les cis­ter­nes d'acer ino­xi­da­ble han subs­tituït les bótes pas­sa­des pel llu­quet. El porró, en canvi, ha tin­gut més mala sort i ha esde­vin­gut un autèntic des­co­ne­gut en la gene­ració Tup­perware.

Podríem entrar a pre­ci­sar sobre l'etern debat entre els àmbits urbans i els àmbits rurals, però no és neces­sari. El porró ha entrat en decadència arreu i, els resis­tents, els que beuen amb porró, ho són per militància en for­mes de vida nostàlgi­ques o inútils. I cor­ren el risc d'ésser tit­llats d'extra­va­gants, tant com els fuma­dors de pipa. Per això sobta (i anima) l'aposta publi­citària, ni que sigui amb cer­vesa. Òbvi­a­ment, hi ha el plaer indes­crip­ti­ble de pren­dre's una cer­vesa indus­trial freda en copa gelada, o una cer­vesa arte­sana dels temps en got de ceràmica. I, òbvi­a­ment, hi ha la decepció de pren­dre's una cer­vesa de festa major en got de plàstic o una cer­vesa de gaso­li­nera amb gust de llauna. Però la cer­vesa presa amb porró, més enllà del gust, té un valor soci­a­lit­za­dor. És un bé comú i s'ha de res­pec­tar per l'interès gene­ral.

El porró, ni que sigui de cer­vesa, exi­geix l'acom­pli­ment d'unes nor­mes bàsiques d'ús. Hi ha la norma higiènica: l'ori­fici d'on raja el con­tin­gut no ha de tocar mai la boca. Hi ha la norma siba­rita: el broc gros és l'exclu­siu per sos­te­nir el porró si no volem escal­far el líquid. Hi ha la norma de cor­te­sia: el broc prim no ha d'apun­tar cap dels pre­sents. Hi ha la norma logística: el beve­dor que deixa el porró sense empenta, s'encar­rega de recar­re­gar-lo. Hi ha la norma dinàmica: el porró passa, pre­fe­ri­ble­ment, de mà en mà. I hi ha mol­tes més nor­mes, que es poden seguir o ome­tre, o fer-se-les a mida, a cri­teri del col·lec­tiu, com en els jocs de car­tes.

L'art de beure amb porró, tra­di­ci­o­nal­ment, ha anat asso­ciat als homes, i en la publi­ci­tat de Damm, els cos­sos feme­nins es reser­ven per a seqüències sub­aquàtiques amb biquini, men­tre que en l'escena del trago amb el porró el pro­ta­go­nista és una per­sona del sexe mas­culí. Aquest és un aspecte que es podria millo­rar si no es vol aca­bar en una situ­ació en què la feina de nete­jar la pae­lla (i el porró), després de l'àpat en colla, s'adju­di­qui a les per­so­nes del sexe femení. Una noia ves­tida de bany bevent amb porró hau­ria resul­tat una imatge defi­ni­tiva fins i tot a favor de la càrrega d'ero­tisme que trans­met la publi­ci­tat en gene­ral. El rajolí ves­sant de la boca cap al coll i la mica de bro­mera escor­rent-se del pit fins al melic con­ver­ti­rien el porró de cer­vesa en un con­vi­dat impres­cin­di­ble de totes les tro­ba­des esti­uen­ques i en un ele­ment pro­totípic de la dieta medi­terrània. Unes aixe­lles amb pèl o sense pèl i a aixe­car el colze enlaire. Només cal una mica de pràctica i l'any vinent segur que es pot repe­tir l'experiència amb un porró a cada mà. O amb el porró en una mà i el mòbil a l'altra, vaja.