La política i la por  

Con­tro­lar la velo­ci­tat del canvi ha esde­vin­gut un dels rep­tes més nota­bles del nos­tre temps. També és una tasca gegan­tina cer­car les cau­ses que expli­quin el des­con­cert i les pors que ens esva­lo­ten a tots. Tenim por i estem des­con­cer­tats. No sabem què pas­sarà amb  l'euro, amb les rela­ci­ons d'Ale­ma­nya amb la resta d'estats i pobles euro­peus, com serà l'Europa que sor­tirà després d'aquesta crisi que pot durar un cert temps.

D'ençà de l'onze de setem­bre del 2001 s'han fet i s'han per­dut dues guer­res que esta­ven pen­sa­des per com­ba­tre el ter­ro­risme d'ori­gen islàmic. L'Iraq està pit­jor que abans de la inter­venció, amb un reguit­zell de morts set­ma­nals i una divisió tri­bal i reli­gi­osa que fa el país ingo­ver­na­ble. El cas de l'Afga­nis­tan és igual­ment frus­trant si tenim pre­sent que el con­trol gover­na­men­tal del país, encara pro­te­git pels Estats Units, no arriba més enllà dels subur­bis de Kabul. En els últims dos mesos s'han per­pe­trat tres atemp­tats que la poli­cia ens diu que tenen ori­gen islàmic. El pri­mer fou a la meta de la marató de Bos­ton; el segon, en un barri de Lon­dres, i el ter­cer, a París. Les vícti­mes no arri­ben ni a la mitja dot­zena. Però la lògica reacció  dels EUA, la Gran Bre­ta­nya i França ho veuen  com una amenaça seri­osa perquè la seva pro­cedència prové del radi­ca­lisme islàmic que té tan­tes bran­ques arreu del món.

La guerra con­tra el ter­ror decre­tada pel pre­si­dent George W. Bush i les seves teo­ries sobre la guerra pre­ven­tiva han estat un fracàs estre­pitós, després de des­pe­ses mili­tars des­co­mu­nals i de dese­nes de milers de morts en actes de guerra. Pel camí s'ha dila­pi­dat la supo­sada supe­ri­o­ri­tat moral d'Occi­dent en esce­nes tan tene­bro­ses com les de la presó d'Abu Graib, a Bag­dad, i l'opa­ci­tat pro­ce­di­men­tal i jurídica de Guantánamo. Ja sabem que en cap guerra hi ha mans inno­cents i que la pri­mera víctima d'un con­flicte és la veri­tat. El fet és que la força no ha estat sufi­ci­ent per com­ba­tre eficaçment el ter­ro­risme que col­pejà els Estats Units, Lon­dres, Madrid i altres indrets del món, també allí on hi ha majo­ria musul­mana. No més de deu per­so­nes detin­gu­des estan en els casos del ter­ro­risme més cani­ba­lesc com el que hem vist amb gani­vets sag­nants al barri de Woolwich de Lon­dres o el que aquest cap de set­mana s'ha per­pe­trat en un barri de París.

Milers de poli­cies britànics i fran­ce­sos estan mobi­lit­zats per defen­sar l'ordre als car­rers dels seus països res­pec­tius però sense saber gaire qui tenen davant i com han d'actuar per tal de fer front a un perill que és evi­dent però que no està loca­lit­zat enlloc.

Els con­flic­tes o les guer­res del futur no es lliu­ra­ran als camps de bata­lla, no hi haurà trin­xe­res, ni arti­lle­ria pesant. En tot cas, uns quants dro­nes, arte­fac­tes anònims, malèvols i des­truc­tius, s'encar­re­ga­ran de fer la feina bruta diri­gida des de sales ple­nes d'ordi­na­dors i de per­so­nal des­co­ne­gut que no té cap res­pon­sa­bi­li­tat davant ningú i que exe­cu­tarà les ordres pro­vi­nents de des­pat­xos de polítics que no han de donar expli­ca­ci­ons  a ningú.

Les guer­res pas­sa­ran per la infor­mació, per la pro­pa­ganda, pels ordi­na­dors, per les xar­xes soci­als, o per qual­se­vol nou estri que man­tin­gui entre­tin­guda la població pen­sant que està ben infor­mada quan, ben al con­trari, estarà badant cre­ient-se que ho sap tot quan en rea­li­tat només sabrà el que esti­gui degu­da­ment fil­trat per les auto­ri­tats polítiques i mili­tars per­ti­nents.

Què en sabem, del ciu­tadà mar­roquí que ha estat sob­ta­da­ment depor­tat al seu país amb l'expli­cació ofi­cial que era un perill per a la segu­re­tat naci­o­nal i que tenia llaços amb cèl·lules d'ensi­nis­tra­ment de ter­ro­ris­tes a Bar­ce­lona i altres llocs d'Europa? No en sabem res, tot i que des de Cata­lu­nya s'ha acu­sat al govern de Madrid d'haver-lo expa­triat perquè sim­pa­tit­zava amb la causa sobi­ra­nista cata­lana. Ha sor­tit dos o tres dies a les notícies però no n'hem sabut res més.

En nom de la segu­re­tat es pre­nen deci­si­ons que min­ven seri­o­sa­ment la lli­ber­tat de la gent. Una de les coses que fan millor els governs, els auto­ri­ta­ris però també els democràtics, és admi­nis­trar bé les pors dels ciu­ta­dans. La por, la crisi, la manca de segu­re­tat  poden arri­bar a jus­ti­fi­car mol­tes acci­ons polítiques que van en con­tra dels drets bàsics de la gent del car­rer. La BBC es va dis­cul­par la set­mana pas­sada en dir que els que talla­ren el cap a un sol­dat britànic eren musul­mans. En aquest sen­tit és sig­ni­fi­ca­tiu que els repre­sen­tants de les reli­gi­ons més impor­tants del Regne Unit, també la musul­mana, s'aple­gues­sin prop del lloc del dego­lla­ment per donar un senyal d'uni­tat i de civi­li­tat davant de la tragèdia que va ser vista per tot el món perquè els autors d'aque­lla barbàrie es dei­xa­ren fil­mar mos­trant del que eren capaços.

Europa sap quin és el perill de posar en el mateix cove mino­ries sen­ce­res perquè hi ha una o algu­nes per­so­nes d'aques­tes comu­ni­tats que han comès delic­tes hor­ro­ro­sos en un moment con­cret o en una ciu­tat deter­mi­nada. No vull fer una defensa del mul­ti­cul­tu­ra­lisme que no ha fun­ci­o­nat a la Gran Bre­ta­nya, però tam­poc puc fer una lloança de la inte­gració que no s'ha produït d'una manera plena a França, Ale­ma­nya o Cata­lu­nya. El que pensàvem que era el model més idoni, quasi per­fecte, s'ha esbot­zat amb violències ines­pe­ra­des i molt con­ti­nu­a­des en un suburbi d'immi­grants d'Esto­colm i d'altres ciu­tats sue­ques. La causa més imme­di­ata o més rao­na­ble seria la falta d'adap­tació d'una immi­gració que s'ha resis­tit a inte­grar-se ple­na­ment. Pot­ser sí. Però no es pot per­dre el refe­rent social que s'ha agu­dit­zat en temps de crisi i que ha fet des­a­parèixer el matalàs de cohesió social que era la garan­tia de la pau política i la con­vivència.

La crisi que viu el món occi­den­tal té molt a veure amb la pro­gres­siva des­a­pa­rició de l'equi­tat, la justícia social, l'empo­bri­ment de molts i l'enri­qui­ment de molt pocs. Tor­nem a soci­e­tats sem­blants a les indus­tri­als del segle XIX on els obrers i els amos con­vi­vien però tenint sem­pre molt pre­sent la diferència abis­mal que exis­tia entre pro­pi­e­ta­ris i jor­na­lers. No estem avui davant d'un feno­men sem­blant entre la pre­ca­ri­e­tat labo­ral i els que estan ins­tal·lats en el mileu­risme per­ma­nent en con­tra­po­sició amb les grans for­tu­nes que es fan sovint amb el sou baix dels que no tenen més remei que tre­ba­llar sigui quina sigui la remu­ne­ració per la seva feina? Tinc la intuïció que les coses ani­ran de mal en pit­jor durant un temps però que arri­barà un moment en què la soci­e­tat pro­ta­go­nit­zarà uns can­vis que jo no sabria ende­vi­nar però que pas­sa­ran per la cre­ació d'un nou ordre que tin­gui molt més en compte les per­so­nes i s'oblidi de l'hege­mo­nia de les finan­ces, dels diners, del poder econòmic i de la cobdícia d'uns quants que han con­tribuït a mal­me­tre els avenços que s'havien obtin­gut en el dar­rer mig segle.

Vin­dran temps millors. Però caldrà can­viar para­dig­mes, pro­pi­ciar l'esforç, la res­pon­sa­bi­li­tat i el sen­tit del deure i la com­passió vers els altres. Com més s'eixam­plin les diferències entre els molts que tenen poc i els pocs que tenen molt ens atan­sa­rem a un con­flicte de con­seqüències impre­vis­tes.