Opinió

La societat dopada

La societat d'avui és una societat dopada per la cobdícia, sigui de diners, de poder polític o de triomfs esportius, empresarials o de la naturalesa que sigui

Ara fa pocs dies, just abans de començar el Tour de França, el ciclista nord-ame­ricà Lance Arms­trong va dir que no es pot gua­nyar la volta fran­cesa si no es recorre a pràcti­ques de dopatge. Arms­trong sap de què parla, és clar. Ell el va gua­nyar set vega­des, entre el 1999 i el 2005, per bé que el seu nom ha estat esbor­rat del pal­marès de la cursa en ser decla­rat cul­pa­ble, l'octu­bre del 2012, de dopatge con­ti­nuat i, en con­seqüència, des­posseït dels seus títols i san­ci­o­nat de per vida. Tot i que hi ha hagut qui ha con­tes­tat Arms­trong, com el belga Eddy Merckx, gua­nya­dor de 5 Tours de França, en el sen­tit que sí que es pot gua­nyar la ronda fran­cesa sense haver d'inge­rir substàncies pro­hi­bi­des, en gene­ral, la seva decla­ració ha estat aco­llida amb silenci, com si es donés per incon­tes­ta­ble la sentència del ciclista texà. De fet, els Tours que li han pres no han estat ator­gats a cap altre cor­re­dor perquè, qui més qui menys dels qui el van seguir, s'ha vist invo­lu­crat en un afer de dopatge o altre. El dopatge en l'esport pro­fes­si­o­nal és un fet inne­ga­ble i gene­ra­lit­zat.

El febrer del 2011 es va des­ta­par l'ano­me­nada ope­ració Cursa, una altra d'aques­tes ope­ra­ci­ons poli­ci­als que de tant en tant sor­gei­xen con­tra el tràfic de substàncies de dopatge. La pecu­li­a­ri­tat d'aquesta ope­ració, que van dur a terme els Mos­sos d'Esqua­dra a pobla­ci­ons de la Cata­lu­nya Cen­tral i en què es van deco­mis­sar unes 12.000 dosis de substàncies de dopatge, des de la famosa EPO fins a ana­bo­lit­zants, és que entre els cli­ents de la xarxa hi havia espor­tis­tes ama­teurs, expro­fes­si­o­nals o de dis­ci­pli­nes mino­ritàries, com el cul­tu­risme, el tri­atló o l'atle­tisme en el seu ves­sant popu­lar, de mit­ges mara­tons i mara­tons. D'aque­lla ope­ració encara no se'n conei­xen les con­seqüències espor­ti­ves, les san­ci­ons en què hau­ran pogut incórrer els atle­tes enxam­pats, més enllà de les deten­ci­ons que hi va haver en el pri­mer moment, però un dia o altre es conei­xe­ran, ni que sigui entre els cer­cles afec­tats. És a dir, que el que aquesta ope­ració venia a demos­trar és que el dopatge no només està ins­tal·lat en l'esport pro­fes­si­o­nal sinó que també és pre­sent entre els atle­tes popu­lars.

El dopatge es pot deba­tre des de ves­sants dife­rents. Fins i tot, se'n pot qüesti­o­nar el con­cepte mateix i defen­sar-ne la pràctica, ja que, vis­tos els resul­tats tan poc dis­su­a­sius, el que s'acon­se­gueix és ali­men­tar un mer­cat negre de substàncies, enri­quir met­ges sense escrúpols i etcètera. A banda de la hipo­cre­sia que suposa dema­nar cada vegada heroïcitats més extra­or­dinàries, en l'horari que l'espec­ta­dor li vagi bé, però, això sí, que per men­jar no vagin més enllà dels espa­gue­tis i l'entre­cot de vede­lla ecològica.

No obs­tant això, no és aquest el debat que ara m'interessa. La pre­gunta de perquè es dopa un espor­tista pro­fes­si­o­nal és fàcil de res­pon­dre: perquè li va la feina; si tots els rivals ho fan i els con­trac­tes van inde­xats als resul­tats, poques alter­na­ti­ves li que­den. Que els super­ho­mes són per­so­nat­ges de ficció i de còmic. Ara: una qüestió ben dife­rent és per què es dopa un espor­tista ama­teur? Cada cas deu ser un món. N'hi deu haver que ho fan per asso­lir un repte que se'ls resis­teix, d'altres per expe­ri­men­tar i sen­tir-se un pro­fes­si­o­nal… Pro­po­sar una raó en gene­ral és per­dre el temps. Ara bé, trobo que no és tan estrany que també entre els espor­tis­tes ama­teurs hi hagi casos de dopatge, ni que sigui per avançar uns quants llocs en la clas­si­fi­cació. Perquè sem­pre he pen­sat que l'esport reflec­teix la soci­e­tat en què s'inse­reix. I la soci­e­tat d'avui és una soci­e­tat dopada per la cobdícia, sigui de diners, de poder polític o de tri­omfs espor­tius, empre­sa­ri­als o de la natu­ra­lesa que sigui. La cobe­jança de rique­ses no és pas un pecat d'avui. Tan­ma­teix, el que pot­ser sí que és nou és la sen­sació que no hi ha cap fron­tera que no es pugui tras­pas­sar. No hi ha res impos­si­ble, fes-ho, busca els teus límits… El dopatge sem­pre comença amb un eslògan.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.