L'eix del Lluçanès
Fa temps que Catalunya ha sigut conceptuada com a terra de pas; un gran corredor, o diversos, marcat pels grans eixos de comunicació seguint els cursos dels rius o aprofitant-ne els congosts. Però sovint aquesta visió lineal del país ens porta a escatimar una visió més àmplia i completa. Una visió que ens cal per copsar-ne la seva integritat, per no deixar cap racó per conèixer, per saber fins al darrer detall on i com s'ha instal·lat la gent i s'ha mogut per viure i per sobreviure. Ara més que mai, quan la mobilitat ha esdevingut fàcil i comptem els desplaçaments en hores o minuts, tenim l'imperatiu moral de fer un recorregut extens, d'explorar tots els plecs, els accents, els matisos, les belleses planeres i íntimes. De la llarga peripècia humana, a Catalunya, d'alguns milers d'anys, el darrer segle és gairebé, de moment, l'excepció que confirma la regla. Sempre abans d'ara, a peu o a cavall, amb carro o amb tartana, els desplaçaments havien descobert les dificultats del relleu, l'orografia complexa, els serrats, els turons, els boscos que desfilaven a ritme lent amb temps per assaborir la calma o per patir les inclemències del temps. Un temps de segles i segles escassament marcats per la pressa i el rellotge, i moguts pel sol, les estacions, la llum del dia i les variacions de la collita o el moviment dels ramats.
D'entre tots els espais entre corredors n'hi ha un especialment recòndit i amagat. Potser protegit i aïllat, forçat a anar-hi per veure'l, i un racó per on no cal passar. És el territori entre els cursos mitjos del Ter i el Llobregat, el territori al mig del triangle imaginari format en els seus vèrtexs per les ciutats de Vic, Berga i Manresa, o ara més recentment, l'espai immens per on la vista es perd entre l'eix transversal i l'eix del Llobregat. Són terres del Berguedà, del Bages i d'Osona, i especialment l'altiplà format pel Lluçanès.
Un territori que fou en el passat sotsvegueria i que, ara, no és comarca i vol ser comarca, un territori mal conegut i poc accessible i que s'obre a tot Catalunya, un territori que vol mostrar la seva identitat. Una identitat treballada d'un paisatge de boscos i prats, de ramats transhumants, de clapes conreades, un paisatge esmaltat per recs, rieres i torrents. Un paisatge de castells i esglésies.
Aquests primers dies d'estiu, les màquines de segar i batre es mouen d'un camp a l'altre, estenen la palla que deixen arrenglerada seguint el rastre de la mateixa màquina i van recollint el gra en remolcs. Els camps són com llenques enmig del bosc, clapes ondulades que s'adapten a la sinuositat una mica voluptuosa del relleu, que pugen i baixen i s'enfilen, marcant el rastre de les rompudes i l'artigatge que les va crear. Desbordant el límit del Lluçanès d'Avinyó a Alpens, de Sant Bartomeu del Grau a Olvan, de Santa Maria d'Oló penjant ja fora de l'eix transversal fins a Sagàs, trobem aquest altiplà de serralades, de cingleres per la banda de Vic, de pendents més suaus en l'arribada al Llobregat. És un territori dens d'història i de demografia baixa, marcat sovint per les dificultats de comunicació, un espai allunyat de les rutes principals.
La precisió geogràfica de les guies de l'editorial Alpina de Granollers, que fan honor al segell del seu impulsor, el professor Salvador Llobet, conclou que “aquesta condició d'altiplà, si bé ha ajudat a diferenciar-lo de les terres veïnes, ha originat una dificultat de comunicació amb aquestes, tradicionalment més potents econòmicament”. Cal dir, però, que el predomini agrícola i ramader no ha escatimat a aquestes terres, en part per contacte, un cert compromís amb la tradició industrial ben instal·lada en el segle XIX i en part del XX al rosari de colònies que esmaltaven els cursos dels rius veïns.
Després de segles d'aïllament és imminent l'entrada en servei d'una nova ruta que, des de l'eix transversal (C-25) durà a l'eix del Llobregat (C-16), passant per Olost, Prats de Lluçanès, Sagàs i Olvan. Després d'anys d'obres i superant velles reivindicacions, responent a aspiracions legítimes, es va posar primer en servei la nova carretera entre l'eix transversal i Olost, es va construir després la carretera d'Olost a Olvan i, finalment ara, unint les dues branques s'acabarà la variant d'Olost que fa de pont definitiu i tanca un eix que els veïns voldrien veure anomenar eix del Lluçanès, per damunt de la nomenclatura numèrica dels mapes de carreteres i de la senyalització oficial que potser en dirà C-62!
Aquesta nova carretera obre i uneix. Adaptada al paisatge i ben acoblada esdevé un nou camí de trencament de l'aïllament històric i un instrument per fer conèixer una part de Catalunya que vol tenir futur i oportunitats per la seva gent. L'escala de la comarca canvia, ara, radicalment i les oportunitats per a l'agricultura, la indústria, el turisme i la gastronomia són importants. Antigues naus a Olost han canviat de destí i acullen una setantena de treballadors de Tarradellas, la gran indústria vigatana de l'embotit, i sorgeixen, aquí i allà, establiments de turisme rural i de restauració que des de la calma d'un territori amable comencen a despuntar en la qualitat i l'excel·lència. Com a can Sala d'Olost, que ja ha donat els seus fruits de prestigi ben reconegut. Assegut a la plaça de l'església, a la terrassa del restaurant, el propietari satisfet per la finalització de les obres em deia que només cal esperar que la gent no aprofiti la carretera per passar de llarg i hi entri. Però ell, com el seu alcalde, sap que si abans i amb els revolts de les carreteres tortuoses la gent hi anava expressament, ara amb més motiu el pelegrinatge al Lluçanès serà cultural, turístic, gastronòmic i pujarà a Lurdes, la Lurdes de Prats. On podrà contemplar, des de la balconada, la immensitat d'un territori que ara mira el futur amb optimisme, segur de saber conservar i preservar tots els valors acumulats i sedimentats per la història i capaç d'oferir-los als milers de catalans apressats que fins ara passaven de llarg.
