El món dels coixos

No hi ha cap mena de dubte: el món de la coi­xesa és tot un altre! He trans­crit coi­xesa a dis­gust, perquè sem­pre he sen­tit a dir coi­xera. L'actual edició del Dic­ci­o­nari de la Llen­gua Cata­lana de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans així ho diu. Sem­pre m'he pre­gun­tat per què els gra­ma­ticòlegs –el mot és meu– vigi­lants de la puresa de
la llen­gua acu­llen expres­si­ons d'ori­gen aliè a la nos­tra terra, d'ús mino­ri­tari, i, en canvi, no recu­llen parau­les d'ús cor­rent. Dei­xem-los en el seu món, més o menys paral·lel al real.

Després d'un procés evo­lu­tiu, pesat, llarg i dolorós, em trobo immers sense poder obviar-ho en un nou món: el dels coi­xos. Aquest resta estès fins als últims con­fins de les civi­lit­za­ci­ons i amb mili­ons de prac­ti­cants amb més o menys afició, resig­nació i gràcia. He dit gràcia perquè hi ha molts coi­xos que viuen amar­gats i cami­nen amb mala gana. Tenen una expressió trista a la cara: no accep­ten la seva coi­xesa. He pogut com­pro­var-ho en els curts cir­cuits de via­nant que prac­tico. En apro­par-se un exem­plar, assajo una bona expressió i espero esde­ve­ni­ments. L'empre­nyat amb el seu pro­blema no vol con­versa: es con­si­dera mal­trac­tat per la vida i veu cul­pa­bles de la seva desgràcia inclús en els col·legues. Hom el deixa pas­sar amb llàstima. En canvi, el que mani­festa la seva addicció al movi­ment amb un som­riure, exi­geix una para­deta. És maco! Segons les afi­ni­tats dels aca­rats, la tro­bada pot ser curta o llarga i pro­fi­tosa.

L'edu­cació, el res­pecte a la gent gran i les aten­ci­ons als minusvàlids, per part dels joves, és mínima. Ho he cons­ta­tat. Des­cric un fet prou repre­sen­ta­tiu. A les 7 de la tarda d'un dia labo­ral, a la vorera del car­rer Mara­gall, al davant dels magat­zems Zara, un grup mixt d'una dot­zena de joves de parla cata­lana ocu­pava tota la vorera i els via­nants havien de bai­xar a la calçada per pas­sar. Per la meva dreta, vaig inten­tar amb el bastó apar­tar-los. Ni cas i sols riure. Vaig pas­sar per l'asfal­tat i a l'altre cos­tat de l'obs­ta­cle, amb osten­si­bles movi­ments del bastó, vaig dir-los cri­dant: “Mal edu­cats! Hau­ria de fer-vos ver­go­nya, si en tinguéssiu, és clar! Moles­teu els via­nants i igno­reu els minusvàlids!” Un del grup sortí dis­pa­rat, m'agafà pel cla­tell i digué: “Coix dels collons! Jaio, corre cap a la llar de jubi­lats i no te'n moguis fins que jo t'ho digui. Ho entens?” I em deixà. Una ria­llota dels joves con­trastà amb la fre­dor dels espec­ta­dors. Enva­len­tit, hi vaig afe­gir: “Si fos vint anys més jove, amb la pun­tada als tes­ti­cles que t'hau­ria cla­vat, no els hau­ries pogut apro­fi­tar ni per arre­bos­sar i fre­gir la teva vídua titola! Des­gra­ciat!” Els via­nants van aplau­dir i els pro­vo­ca­dors es dis­per­sa­ren. He tin­gut una mos­tra de l'acti­tud i de la falta de civisme i edu­cació del jovent. Evi­dent­ment no de tot. En enfa­dar-me, em sur­ten arrels del petit poble de page­sos en què vaig néixer ha fet 85 anys. Dis­pen­seu-me.