Un bloc ple de vida

N'hi ha prou de com­pa­rar com era el bloc de Salt abans que la PAH en decidís l'ocu­pació per cons­ta­tar que la reso­lució judi­cial que n'ordena el desa­llot­ja­ment per la força no té cap mena de con­nexió amb la rea­li­tat social i amb les neces­si­tats de la gent que més pateix les con­seqüències de la crisi. És clar que això necessària­ment no té perquè afec­tar ni el cri­teri ni la consciència de cap jutge. Però la veri­tat és que allà a on abans hi havia l'espec­tre d'un bloc nou però buit, el silenci d'un tat­xot enorme en el compte d'explo­tació d'una enti­tat finan­cera que no sap què fer amb les seves falli­des inver­si­ons immo­biliàries, ara hi ha la bullanga de la vida quo­ti­di­ana d'un munt de famílies que han tro­bat un sos­tre on viure. I al car­rer, tal com ha de ser, les cor­re­dis­ses de la mai­nada que dig­ni­fi­quen un acció tan des­es­pe­rada com necessària. Durant tot el temps que fa que van entrar als pisos, a més, no s'ha pas sen­tit cap queixa veïnal, al revés, a la sorra erma s'hi han fet horts, tot això que s'ha gua­nyat. Ocu­par allò deso­cu­pat, fer ser­vir el que altres han apar­cat perquè ho con­si­de­ra­ven inser­vi­ble, donar sen­tit a l'absur­di­tat urbanística no hau­ria de ser per­se­guit mai per ningú.