Política, cultura, nosaltres

Em fa ver­go­nya adme­tre que, fins que no se'm va espat­llar el rellotge, no vaig conèixer Joa­quim Cabot. La joie­ria Soler Cabot es troba a la plaça Sant Gre­gori Tau­ma­turg de Bar­ce­lona i allí, a les tau­les d'atenció al cli­ent, hi ha alguns lli­bres vells tan­cats que con­te­nen no només la llarga nis­saga dels orfe­bres bar­ce­lo­nins i mata­ro­nins, sinó també el poema que Ver­da­guer va dedi­car a un dels pro­homs més com­plets de la nos­tra bur­ge­sia de prin­ci­pis del XX. No vull fer ara un repàs biogràfic, sinó un con­trast amb el pre­sent perquè últi­ma­ment observo arreu que els morts ens obser­ven. Per tant, pri­mer premi per a qui em trobi avui un, només un, empre­sari català que actu­al­ment pro­mo­gui la cons­trucció d'un audi­tori d'altíssima qua­li­tat arqui­tectònica, sense cap ajut públic (ni avan­tatge fis­cal). Segon premi per a qui en trobi un que, a més de pro­moure, pre­si­deixi una ins­ti­tució com ara l'Orfeó, però també la Cam­bra de Comerç, la Fira, el Banc Comer­cial o el Cen­tre Excur­si­o­nista, tot en la mateixa per­sona. Ter­cer premi per a qui en trobi un que, en l'actual con­jun­tura sobi­ra­nista, esti­gui dis­po­sat a anar fins al final amb un hipotètic tan­ca­ment de cai­xes, com ho va fer el senyor Cabot fins al punt d'anar a la presó (jun­ta­ment amb Eusebi Güell). I més pre­mis reser­vats per a qui en trobi un de tan impli­cat que acabi sent dipu­tat pro­vin­cial. O que, a més, escri­gui en revis­tes, diri­geixi dia­ris com La Veu, faci d'escrip­tor i tra­duc­tor, gua­nyi un premi dels Jocs Flo­rals, etcètera. Crec que no cal insis­tir gaire en la impos­si­bi­li­tat de tro­bar un home així avui. S'imposa una reflexió.

Con­fio que l'actual moment històric, únic, pro­piciï una comunió sem­blant entre cul­tura, empresa i política. Ales­ho­res els movi­ments (cata­la­nis­tes, moder­nis­tes, nou­cen­tis­tes) eren coses sor­gi­des del poble, del car­rer, sense cap arti­fici ni con­trol únic, ni molt menys (com ara passa) movi­ments uni­per­so­nals bate­jats per l'ego­la­tria. Avui la cosa s'ha per­ver­tit tant que, quan par­lem de política unida amb cul­tura, com­pren­si­ble­ment pen­sem en l'ano­me­nat cas Palau. Men­tre espe­rem que es con­demni els cul­pa­bles, és lògic que es pensi que la política s'ha d'allu­nyar del Palau. I tant. Però si ho por­tem a l'extrem, aca­ba­rem dient que la política i la cul­tura no van amb nosal­tres. Com si no fos­sin cosa de la ciu­ta­da­nia. Com si els par­tits no esti­gues­sin fets de per­so­nes que s'asso­cien per uns ide­als. Com si al mateix Palau no s'hi hagues­sin fet assem­blees de la Soli­da­ri­tat Cata­lana en els millors temps de la nos­tra acció col·lec­tiva. Com si el senyor Cabot i tants altres pro­homs no fes­sin política cons­truint el Palau. Com si no fos­sin política els fets del Palau de Pujol. Com si no fos política l'este­lada pen­jada a l'esce­nari en el con­cert de l'últim 11 de setem­bre. Com si no hagués mili­tat en política Lluís Domènech i Mon­ta­ner. Com si no hi hagués política en el tan­ca­ment del Palau durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera, en la cas­te­lla­nit­zació que va fer Franco o en els arti­cles que avui bar­re­gen cata­la­nisme i mal­ver­sació. I tant que hi ha intenció política, arreu.

Tot i que ho entenc, perquè les notícies fan molta angúnia, em fa la mateixa angúnia que avui es vul­gui sepa­rar tant política i cul­tura. Fa cent anys, què va ser pri­mer, l'amor per la cul­tura cata­lana o la neces­si­tat de pas­sar a l'acció política? Sens dubte, amb­dues coses alhora. Que després això s'hagi pogut per­ver­tir, o que avui haguem de sen­tir ano­me­nar cas Palau allò que en veri­tat és el cas Millet és lamen­ta­ble. Però que un greu capítol de ter­bo­le­ses no ens faci per­dre de vista que la política és nos­tra, dels ciu­ta­dans, que la cul­tura és nos­tra i que encara ho poden ser més política i cul­tura, de nos­tres, si pre­nem acti­tuds com­ple­tes com la de Cabot. Quei­xem-nos molt, però actuem més, fem-ho nosal­tres. Fem-la nosal­tres, la cul­tura. Fem-la nosal­tres, la política; i fem-la millor. Fem-los nosal­tres, els palaus. Actuem dins les nos­tres pos­si­bi­li­tats, però amb totes les for­ces. El país ens ho exi­geix com ara fa cent anys, i quei­xar-nos és només una de les mol­tes coses que hem de fer.