Opinió

Sant, sant, sant!

A la tomba del papa Joan mai no hi ha mancat un ram de flors. En la del papa Wojtyla, no ho sé. Però ell, més que a la corona de la santedat, aspirava a un Oscar de l'Acadèmia de Hollywood

La idea, sens dubte ben inten­ci­o­nada, de cano­nit­zar con­jun­ta­ment, en un futur pròxim, Joan XXIII i Joan Pau II no sem­bla una idea encer­tada. Salta a la vista que són dos papes de per­fil antagònic. Mal­grat tot, això no seria obs­ta­cle si no fos que l'anta­go­nisme se cen­tra sobre­tot en el Con­cili Vaticà II. Per una banda, Joan XXIII, el gran artífex de la reforma con­ci­liar, que obtingué un con­sens majo­ri­tari. I per l'altra, un digne repre­sen­tant de la mino­ria anti­con­ci­liar, que acabà impo­sant la seva volun­tat sobre els acords majo­ri­ta­ris. Dit així, pot sem­blar fort, però és la pura rea­li­tat. Una rea­li­tat que venim arros­se­gant des que el papa Wojtyla, con­ver­tit en estre­lla per la màgia dels mit­jans, inicià un retorn al règim de Cris­ti­an­dat, que el Con­cili havia dei­xat enrere. De res no van ser­vir les pro­tes­tes, que començaren molt aviat. Wojtyla fou esco­llit el 1978, el mateix any de la mort de Pau VI i del mala­gua­nyat Joan Pau I, i el gener de 1989 l'Església ja era un volcà en erupció. Aquest any és cone­gut històrica­ment com l'any de la rebel·lió de Colònia, perquè fou en aquesta ciu­tat on es féu públic un docu­ment sig­nat per 172 pro­fes­sors de teo­lo­gia, pro­ce­dents de la RFA, d'Holanda, Suïssa i Àustria. El text havia estat redac­tat per 14 teòlegs de la pres­ti­gi­osa Facul­tat de Tübin­gen. El títol ja ho diu tot: Con­tra el tute­latge, per una cato­li­ci­tat oberta. És oportú recor­dar que, quan pre­gun­ta­ren a Joan XXIII “per què con­vo­cava un Con­cili Ecumènic, amb tot el que això vol dir d'enre­nou i de risc”, Joan XXIII s'aixecà de la seva cadira, es dirigí a la fines­tra, l'obrí de bat a bat i digué: “Per això: perquè entri aire nou a l'Església.” I és prou sabut que l'aire nou no va entrar sol, sinó por­tant a les seves ales la lli­ber­tat de paraula en l'Església, la pos­si­bi­li­tat que cada bisbe pogués tenir veu i vot, el diàleg fra­ter­nal, l'espe­rit ecumènic, la medi­cina de la mise­ricòrdia i el perdó, i una dosi sufi­ci­ent d'humi­li­tat per reconèixer que l'Església neces­si­tava refor­mar-se. Tot això (que, en defi­ni­tiva, és la defi­nició mateixa del tre­ball con­ci­liar) ja havia estat menys­preat (o infra­va­lo­rat, si es vol) quan va aparèixer el Docu­ment de Colònia. És molt clar que una lli­ber­tat tute­lada no és lli­ber­tat. I una cato­li­ci­tat que neces­sita obrir-se, vol dir que algú l'ha tan­cada. El famós docu­ment cen­tra la seva atenció en tres capítols: “El nome­na­ment de bis­bes, les llicències per ense­nyar i la manera d'exer­cir el magis­teri pon­ti­fici.”

M'he estès en l'ano­me­nada rebel·lió de Colònia perquè fou la pri­mera de les mol­tes revol­tes que vin­gue­ren després. I perquè fou molt mati­nera, com diuen de la grossa de Nadal. Els pre­mis com­ple­men­ta­ris vin­gue­ren a con­ti­nu­ació. Sobre­tot a par­tir del 1982, quan el car­de­nal Rat­zin­ger fou nome­nat Pre­fecte del Sant Ofici, que, com l'ofici més antic del món, no hi ha manera de poder-lo era­di­car. Lle­vat que qui pre­si­deixi l'Església no sigui una per­sona com el papa Joan, que va demos­trar amb fets que l'Església no neces­si­tava la cúria ni altres armes que no fos­sin les vir­tuts evangèliques, com la sen­zi­llesa, la mise­ricòrdia, l'humi­li­tat i la bona fe. Perquè el que de debò creu en Déu, crea. I el que no, crida. Joan XXIII no va aixe­car mai la veu. Però, en canvi, va aixe­car la lle­bre: va demos­trar que ningú és insubs­tituïble i que, si ell va arri­bar a papa, hi pot arri­bar tot­hom. N'hi ha prou amb què sigui cristià. I si, a més, és un bon cristià, no neces­sita res més per ser un bon papa. De fet, el papa Joan sem­pre ha estat tin­gut per sant. La casa on va néixer (a Sotto il Monte, prop de Bèrgam) rep (de mit­jana) un milió de pele­grins a l'any. La san­te­dat es flaira. A la tomba del papa Joan mai no hi ha man­cat un ram de flors. En la del papa Wojtyla, no ho sé. Però ell, més que a la corona de la san­te­dat, aspi­rava a un Oscar de l'Acadèmia de Hollywood. I crec que se'l mereix amb escreix. Joan XXIII té un altar en cada cor. I també s'ho mereix amb escreix. Dit això, gai­rebé només queda clau­su­rar la fàbrica de sants, com el millor home­natge al tres vega­des sant: sant, sant, sant! No n'hi ha cap altre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.