Opinió

Ciutadilla, una història

El castell és el senyal d'identitat més genuí
de Ciutadilla, mil·lenari, de pedra dolça i picada

S'ha fet una feina gegan­tina en els últims trenta anys a reco­llir històries peti­tes i grans dels pobles i ter­res de Cata­lu­nya. El nom­bre d'estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris pro­ce­dents dels nuclis rurals i de totes les comar­ques han anat tei­xint un con­junt de relats que ens fan conèixer amb més pre­cisió el nos­tre pas­sat més llunyà i el més recent. S'ha fet des de l'àmbit acadèmic però també des de la volun­tat de mol­tes per­so­nes que han tre­ba­llat molts anys per tal de recons­truir la història d'un poble, la bio­gra­fia d'un per­so­natge local o uns fets con­crets esde­vin­guts en temps pas­sats.

Vol­dria fer espe­cial esment a dues per­so­nes que han con­tribuït de manera per­sis­tent i con­ti­nu­ada a refer la història petita de Cata­lu­nya, aque­lla que de les coses menu­des en fa la història gran d'un país. El pri­mer és Albert Manent, que ha impul­sat tota mena de tre­balls insis­tint mol­tes per­so­nes perquè escor­co­lles­sin en la tra­dició oral i en papers mal endreçats i des­co­ne­guts les històries locals. El mateix Manent no ha parat d'escriure bio­gra­fies, reco­pi­la­ci­ons vari­a­des, noms de vents i de núvols a mol­tes comar­ques del país. El seu dar­rer tre­ball, Dic­ci­o­nari de Pseudònims, és un recull exhaus­tiu que aplega 7.500 pseudònims usats a Cata­lu­nya i a l'emi­gració. Pot­ser n'hi fal­ten, però la llista és tan immensa que és una eina de con­sulta obli­gada per a gene­ra­ci­ons futu­res. Ha fet el tre­ball jun­ta­ment amb Josep Poca, de l'Espluga Calba, escrip­tor prolífic i seriós. L'altre és l'edi­tor llei­datà Lluís Pagès, que ha publi­cat milers de lli­bres d'història, lite­ra­tura i poe­sia del país. Ho ha fet amb pro­fes­si­o­na­li­tat, sense els mit­jans de què han dis­po­sat les grans edi­to­ri­als però amb una per­se­ve­rança tan nota­ble que avui és un dels edi­tors cata­lans de referència des de la ciu­tat de Lleida. Albert Manent fou esmen­tat en l'acte de pre­sen­tació d'una exhaus­tiva història del poble gai­rebé mil·lenari de Ciu­ta­di­lla. L'autora, Mont­ser­rat Vime Bacardí, agraí a Manent la seva insistència que escrivís la llarga i com­plexa història del seu poble. Lluís Pagès era pre­sent a l'acte en ser l'edi­tor del lli­bre. Els meus agraïments a aquests dos per­so­nat­ges tan cons­tants.

Veure l'església de Ciu­ta­di­lla plena de gom a gom per la pre­sen­tació d'un lli­bre de la història del poble es podria con­si­de­rar nor­mal en aquests dies d'agost, ple de gent que esti­ueja en aquesta vila de la Vall del Corb. El pre­sen­ta­dor és Josep Maria Sans Travé, direc­tor de l'Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya, per­sona de Soli­ve­lla i molt vin­cu­lada a tots els estu­dis que es fan a la zona. El seu saber és enci­clopèdic i estira el fil de qual­se­vol fet o per­so­natge per arri­bar a fer un tapís com­plet d'una època o d'una situ­ació.

Es tracta d'un lli­bre que és un petit tre­sor que pre­serva de l'oblit els segles que s'han amun­te­gat dei­xant una forta pet­jada de pedra, de pai­satge únic i de gent que ha man­tin­gut els trets dife­ren­ci­als que cada nucli urbà ha anat con­fi­gu­rant des de la nit del temps. El pas­sat no es mor mai, ni tan sols està pas­sat, diu una expressió clàssica. Sem­pre apa­reix amb noves for­mes per recor­dar-nos d'on venim, qui ens ha pre­ce­dit, què hem fet i com i què som. Mont­ser­rat Vime ha cons­truït amb paciència i dedi­cació un relat com­plet d'un poble que ha con­tem­plat el pas dels segles sense per­dre la seva feso­mia única i sin­gu­lar. Ciu­ta­di­lla, escri­via en el pròleg que l'autora em demanà, és com una espina dor­sal que baixa des del cas­tell fins al riu, just davant del coll de la Por­te­lla, aquest gran ull de gegant que mira cap a les pla­nes de l'Urgell i la Segarra, per on bufen els vents en totes direc­ci­ons, hi pas­sen els que van del sud cap al nord i a l'inrevés i és el forat més ampli entre la vall i les ter­res que miren a les ser­ra­la­des del Mont­sec, amb el Piri­neu al fons. Hi ha lli­bres que es por­ten al cap durant anys i panys. L'autora mostrà una car­peta antiga amb uns quants papers esgro­gueïts que es guar­den a totes les cases fins que un dia algú fa dis­sabte i tira tot allò que creu que no té cap interès. La Mont­ser­rat començà a pen­sar aquest lli­bre a par­tir de la vella car­peta. A Ciu­ta­di­lla, el cas­tell, el con­vent, la parròquia i el poble hi ha molta feina ben feta, aca­bada, docu­men­tada; mol­tes hores i dies dedi­cats a la recons­trucció de la com­ple­xi­tat d'un poble i del seu entorn humà i social. El cas­tell és el senyal d'iden­ti­tat més genuí de Ciu­ta­di­lla, mil·lenari, de pedra dolça i picada, amb unes mura­lles que s'aixe­ca­ren per pri­mera vegada tot just en començar el segle XI. En tran­si­tar per la car­re­tera de Mont­blanc a Tàrrega no es pot evi­tar guai­tar l'extra­or­dinària torre que encara s'aixeca al vol­tant de les edi­fi­ca­ci­ons que es van refent sense pressa però con­ti­nu­a­da­ment, en recons­trucció per­ma­nent, d'acord amb els recur­sos que sem­pre són molt min­sos. Els Gui­merà foren els senyors del majestuós com­plex arqui­tectònic durant segles i els que can­vi­a­ren les for­mes i les fun­ci­ons del cas­tell, que un tal Gis­pert de Gui­merà trans­formà d'una for­ta­lesa medi­e­val en un magnífic palau renai­xen­tista com ho tes­ti­mo­nia la gallarda torre de l'home­natge. Ens diu l'autora que, a més de la torre i l'habi­tatge senyo­rial, és féu l'escala noble que con­du­eix a la sala i a les habi­ta­ci­ons prin­ci­pals. Els experts en el patri­moni naci­o­nal, com Lluís de Mon­real i Martí de Riquer, afir­men que pot­ser és l'escala cata­lana més bella del segle XVI.

La nove­tat més interes­sant del lli­bre de Mont­ser­rat Vime és el que ens explica del con­vent dels domi­nics que fou una rea­li­tat tran­sitòria però molt deci­siva en la història de Ciu­ta­di­lla. Fou un dels pocs con­vents de domi­nics situ­ats en pobles petits. També fou una idea impul­sada pels senyors de Gui­merà, que esta­ven interes­sats per tenir un grup de fra­res domi­nics al peu del cas­tell, vora el riu i al cos­tat del camí que venia de Tar­ra­gona. És sabut com la guerra de Suc­cessió cas­tigà les con­tra­des de la vall del Corb amb la victòria dels Bor­bons i l'abandó de Cata­lu­nya per part de l'arxi­duc austríac i d'Angla­terra. L'autora no dis­posa de molta docu­men­tació sobre aque­lla ràtzia borbònica. Però el que ens tes­ti­mo­nia és el saqueig cruel que patí durant la Guerra del Francès, que fou el començament del declivi del con­vent del Roser de Ciu­ta­di­lla. Vingué la desa­mor­tit­zació de Men­dizábal l'any 1836 però el con­vent ja estava a les últi­mes. La rovina de Santa Tecla, el 1874, penetrà als bai­xos de l'aban­do­nat con­vent i obrí un llarg període de pillatge que acabà amb la venda i la vola­dura del que que­dava de l'edi­fici. Avui no en queda cap ras­tre. És una fi trista que encara recor­den molta gent de l'entorn. Diu l'autora que “l'any 1956, es va fer, segur que amb bona volun­tat, però sense gens d'encert, la venda i la vola­dura del con­vent del Roser. Els car­reus van anar a parar a Sar­ral, per refer el cam­pa­nar, i el fron­tis­pici va ésser col·locat a l'entrada del col·legi dels sale­si­ans de Reus”. Quina manera més ele­gant i gene­rosa per des­criure una barbàrie. Quan les gene­ra­ci­ons que vin­guin hagin obli­dat del tot l'existència del con­vent que­darà el lli­bre de Mont­ser­rat Vime que aporta foto­gra­fies obli­da­des per la majo­ria dels veïns. S'explica amb tota mena de detalls la història de la parròquia que per­dura molt ben res­tau­rada al peu del cas­tell i que ha aglu­ti­nat el poble que s'anà for­mant al seu vol­tant. Queda, final­ment, el quart eix de la història de Ciu­ta­di­lla, que no pot ser altre que la seva gent, les dones i els homes que hi han vis­cut, hi han gau­dit, hi han patit i l'han pre­ser­vat durant segles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.