Seductors d'estiu

El pri­mer minis­tre del Regne de Noru­ega, Jens Stol­ten­berg, soci­al­demòcrata, amb vista a les elec­ci­ons del mes que ve, ha tin­gut la pen­sada de fer-se pas­sar per taxista durant unes hores, per veure què els passa pel cap als ciu­ta­dans. És una enquesta irre­lle­vant, perquè par­lar breu­ment amb uns quants usu­a­ris de taxi en el cen­tre d'Oslo un dia de juny no per­met obte­nir un retrat fefa­ent de tot el país, però demos­tra la neces­si­tat que sen­ten els polítics d'abi­llar-se amb uns tocs de bon­ho­mia popu­lista. Fins i tot el pri­mer minis­tre del Regne d'Espa­nya, Rajoy Brey, de qui es diu que és lec­tor habi­tual de novel·les històriques però que enguany ens ima­ginàvem exa­mi­nant fei­xu­gues nor­ma­ti­ves i vells movi­ments comp­ta­bles, ha dit que està lle­gint el Vic­tus de Sánchez Piñol —“es un libro escrito en clave naci­o­na­lista pero muy intere­sante”, opina, amb un però pel mig que té el seu què—. Ima­gi­nar-lo sub­mer­git en la lec­tura comu­nica una pla­ci­desa que con­trasta massa amb la con­jun­tura política, tan tron­to­lla­dissa, però bé ho ha d'inten­tar. També el bisbe de Roma i vicari de Crist con­ti­nua cons­truint la seva imatge de per­sona simpàtica i defe­rent: la set­mana pas­sada va anar a salu­dar uns tre­ba­lla­dors de la Ciu­tat del Vaticà, en una visita que tots els mit­jans con­si­de­ren “per sor­presa”. El que seria sor­pre­nent és que hi hagués alguna sor­presa en un lloc on fins i tot els gats que ron­den prop dels museus vati­cans sem­blen ate­nir-se a algun ceri­mo­nial molt antic. Com més s'allarga la distància entre els gover­nants i els gover­nats, i la per­ple­xi­tat d'aquests davant els desig­nis d'aquells, més falta fa el gest con­ci­li­a­dor. Perquè encara us seguei­xin, cal que els feu creure que no heu per­dut del tot la con­dició humana, i que, com ells, lamen­teu certs impon­de­ra­bles que, dis­sor­ta­da­ment, esca­pen a la vos­tra gestió. Fin­giu, en petit comitè, una cor­di­a­li­tat que els afa­la­gui; dei­xeu anar una con­fidència innòcua; feu veure que se us escapa una opinió molt per­so­nal, i les ganes que tenen de ser seduïts i de tor­nar a creure, us per­metrà con­ti­nuar una tem­po­rada més. Si no, si no us en sor­tiu, la distància s'anirà ampli­ant fins a obrir un abisme. Pot­ser hi hau­ria una alter­na­tiva, la de no fer veure el que no és; la de ple­gar de voler ser simpàtics i assem­blar-se al més vul­gar de nosal­tres; la de no fer tram­pes amb les xifres i dir les coses pel seu nom; però això encara li fa més por a tot­hom.