Opinió

El que està en joc

La història de la política catalana ens mostra que s'ha pecat de manca de sentit institucional

No són pocs els ana­lis­tes que s'han ado­nat de les sem­blan­ces que manté l'actual moment espa­nyol amb la crisi post­co­lo­nial que va sac­se­jar Espa­nya a par­tir de l'any 1898 amb la pèrdua de les últi­mes colònies. Davant d'aque­lla cruïlla, Espa­nya va haver de replan­te­jar-se la seva iden­ti­tat i el seu paper en el món; es trac­tava de tota una crisi majúscula, la solució a la qual venia bate­jada amb el nom de rege­ne­ra­ci­o­nisme, però que tan­ma­teix va ser tan infruc­tu­osa com ho demos­tren les repúbli­ques falli­des, la poste­rior Guerra Civil i la llarga dic­ta­dura de Franco. El fracàs d'aquell pro­jecte de resur­recció –allò que Ortega y Gas­set en deia pom­po­sa­ment una “Espa­nya ver­te­brada” entorn de Cas­te­lla– s'arros­sega des de lla­vors, amb el cruel maqui­llatge d'una tran­sició democràtica que només ara ens ha fet evi­dent que va tenir massa ele­ments fan­tas­magòrics.

La subs­ti­tució de l'opa­ci­tat auto­ritària per una altra mena de tri­pi­jocs fos­cos –els pro­pis dels dos prin­ci­pals par­tits polítics–, el peatge monàrquic –també tocat per la més sòrdida cor­rupció–, l'entrada en una UE de la qual se n'era bene­fi­ci­ari més que con­tri­bu­ent –un regal esplèndid del qual només ara se'n conei­xen les con­tra­par­ti­des–, el model econòmic cen­trat en la cons­trucció i el turisme –ara en fallida–, l'estat des­cen­tra­lit­zat d'acord amb el model a la llarga insos­te­ni­ble del “cafè per a tot­hom”, sense obli­dar la decepció davant de les pro­va­tu­res de fer una Espa­nya plu­ral, har­mo­nit­zada entorn del lide­ratge català…, tot això havia de por­tar al col·lapse pre­sent, a la impos­si­bi­li­tat de fer un pas enda­vant en un sen­tit posi­tiu. Ara toca un replan­te­ja­ment total del model de con­vivència. I a tot això sem­bla que hi hem d'afe­gir un gruix de clas­ses mit­ja­nes pro­fun­da­ment insa­tis­fe­tes –a l'atur, sense pos­si­bi­li­tat d'avançar soci­al­ment ni de garan­tir el famós “progrés” als seus fills–, que poden evo­lu­ci­o­nar cap a les sim­pa­ties popu­lis­tes, fent con­fiança a un nou sis­tema de par­tits que ens abo­qui a la ines­ta­bi­li­tat i a la inòpia demagògica.

Pot­ser hem d'enten­dre la Tran­sició Naci­o­nal cata­lana com un intent d'eman­ci­par-se no només d'Espa­nya sinó de les seves dinàmiques. Hi ha un cicle polític pro­fun­da­ment espa­nyol, arros­se­gat des de fa dos segles, que con­demna el con­junt de l'Estat a puja­des i bai­xa­des emo­ci­o­nals, econòmiques i polítiques: períodes d'eufòria sense fona­ment ni ver­ta­der lide­ratge, seguits per replan­te­ja­ments radi­cals, cri­sis soci­als i tor­na­des a models polítics poc o gens democràtics. Pot­ser ja no hi ha el perill d'una invo­lució tota­litària –per sort, s'ha pogut treure a l'exèrcit espa­nyol el seu paper tra­di­ci­o­nal de vigia dels vells pri­vi­le­gis–, però sí que és ver­sem­blant un esce­nari de greu dese­qui­li­bri, d'inse­gu­re­tat social, econòmica i ins­ti­tu­ci­o­nal, que pot aca­bar dege­ne­rant cap a posats política­ment menys­pre­a­bles. Que les for­mes de cop d'estat ja no siguin per for­tuna ver­sem­blants en el con­text euro­peu no sig­ni­fica que no puguem veure altres tipus de cops d'espasa, ben anun­ci­ats en l'escassa dis­po­ni­bi­li­tat de l'Estat espa­nyol de per­me­tre un referèndum sobre el futur de Cata­lu­nya. Qui es nega a les peti­tes coses per força es negarà a les de més enver­ga­dura, per molt que aques­tes puguin dis­fres­sar-se de cons­ti­tu­ci­o­na­lisme o de res­pecte a les lleis.

Con­tra el tra­di­ci­o­nal immo­bi­lisme espa­nyo­lista, basat en una con­cepció essen­ci­a­lista de la iden­ti­tat i una tràgica visió de la història, el cata­la­nisme con­ti­nua sent una pro­posta d'ober­tura i cos­mo­po­li­tisme, d'inno­vació i d'adap­tació als cor­rents del món. Totes les democràcies moder­nes aspi­ren a cons­truir-se des de sota, des de la ciu­ta­da­nia enra­o­nada, que s'aglu­tina entorn d'ini­ci­a­ti­ves i d'ins­ti­tu­ci­ons, de par­tits i sin­di­cats, d'uni­ver­si­tats i lobbys, d'empre­ses i con­su­mi­dors, tot en un procés que té per objec­tiu inci­dir i diri­gir, fer escol­tar un punt de vista i invo­lu­crar-se en la presa de deci­si­ons.

La política moderna es basa a obrir i divi­dir el poder, no a con­cen­trar-lo ni a tan­car-lo a les deman­des d'una ciu­ta­da­nia que ha entès molt bé que la història no té dinàmiques fatals ni està obli­gada a patir res que no hagi deci­dit. A mesura que la men­ta­li­tat democràtica va pene­trant en els països, aquests es fan cons­ci­ents del seu futur, de la quan­ti­tat i qua­li­tat dels seus recur­sos, de la neces­si­tat de par­ti­ci­par en el fun­ci­o­na­ment de les seves ins­ti­tu­ci­ons, i també de la res­pon­sa­bi­li­tat que man­te­nen quan les coses no aca­ben sent com vol­drien. Si som una soci­e­tat lliure, tot està en les nos­tres mans, així que accep­tar una impo­sició o un anco­ratge ins­ti­tu­ci­o­nal queda fora de tota aspi­ració salu­da­ble. Adme­tre que Cata­lu­nya pot ser lliure implica també accep­tar que si no ho és encara és també perquè no està sent política­ment desit­jat amb prou con­vicció.

La història de la política cata­lana ens mos­tra que s'ha pecat de manca de sen­tit ins­ti­tu­ci­o­nal; ser català ha estat ine­vi­ta­ble­ment una aposta més per estruc­tu­res al marge de les ins­ti­tu­ci­ons que no en l'afer­ma­ment d'un deter­mi­nat poder dis­tin­gi­ble. Cons­truir un estat propi pas­sarà per con­cen­trar de nou el poder polític, ara en mans de l'Estat espa­nyol, però que hau­rem d'apren­dre a per­ce­bre com un ins­tru­ment al ser­vei del bé comú, i no com una per­versió sos­pi­tosa. El rege­ne­ra­ci­o­nisme espa­nyol pos­si­ble­ment fra­cassi, però ara, si ens en sor­tim com a poble, podem con­tri­buir a una nova cul­tura cívica i política, que faci que puguem rela­ci­o­nar-nos amb les ins­ti­tu­ci­ons d'una manera total­ment nova. Estan en joc mol­tes més coses que la nos­tra inde­pendència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.