Picaresca comercial

La lite­ra­tura cas­te­llana des­ta­cava sem­pre el capítol de la novel·la pica­resca del Segle d'Or. De pica­resca, però, n'hi ha hagut sem­pre i sense novel·la. En aquest món abunda el qui troba mane­res dife­rents de fer calés, sovint obli­dant la llei i el sen­tit comú. Dei­xin-me expli­car, amb to desen­fa­dat i sense ànim de fer mal, la picar­dia d'un comer­ci­ant que tinc a pocs metres de casa, i que recluta dis­si­mu­la­da­ment la cli­en­tela a les cinc del matí quan, crec jo, no deu pas ser hora d'ober­tura nor­mal dels esta­bli­ments comer­ci­als. Més o menys lla­vors és quan reti­ren els noctàmbuls amb menys esta­bi­li­tat i cla­ri­vidència, perquè van acom­pa­nyats d'alguna tor­ra­dora nota­ble. El meu veí té una fleca i a les qua­tre, o pel vol­tant, obre la botiga amb l'excusa que ha de pre­pa­rar les pas­tes, posar els forns en marxa i tot el que vul­gueu. Deixa la porta ben oberta i amb bona il·lumi­nació. Aviat els eflu­vis dels crois­sants omplen la pla­ceta tri­an­gu­lar del barri. I els turis­tes que s'arros­se­guen car­rer amunt sucum­bei­xen a la temp­tació de com­prar-ne per posar algun con­tin­gut sòlid a la càrrega líquida que abunda a l'apa­rell diges­tiu. Si només com­pres­sin i mar­xes­sin, no hi hau­ria gaire cosa a dir. El drama és que, encan­tats de la menja mati­nera, i amb pos­si­bi­li­tat de repe­tir-la, s'esti­ren o s'asse­uen per terra –pocs men­gen recal­cats a la paret, ben drets– i fan durar una hora llarga aque­lla degus­tació, entre crits, ria­lles, con­ver­ses d'allò més sur­re­a­lista en el res­pec­tiu idi­oma, que crea un des­fet de temps entre els pobres que intentàvem seguir dor­mint en el veïnat. I es va api­lo­nant gent. I el gui­ri­gall va in cres­cendo. Sort que a les sis passa la màquina de nete­jar els car­rers i amb l'aigua a pressió sol nete­jar vore­res i esbar­geix els noctàmbuls res­sa­gats (alguns, però, hi tor­nen). És l'únic vehi­cle que juga al nos­tre favor. Quan ho explico –podria il·lus­trar-ho perquè en tinc fotos i pel·lícules– algun amic em pre­gunta si no passa cap cotxe de la poli­cia. Home, si et quei­xes, sol pas­sar. Espontània­ment, ja és més difícil. Només he vist venir amb regu­la­ri­tat el cotxe de la poli­cia fa uns anys –per tant és aigua pas­sada–, amb un altre llo­ga­ter de la fleca. Aquell encara ho tenia més ben tre­ba­llat. Quan sen­tia el soroll del vehi­cle poli­cial, ja sor­tia al car­rer amb una bossa de crois­sants, que els ofe­ria per la fines­treta del cotxe. I tots con­tents. Ja ho dic, d'això ja en fa un temps. Ara la cosa és menys rocam­bo­lesca, però evi­den­cia que la pica­resca humana sem­pre ha exis­tit i exis­tirà. El trist és que l'èxit d'uns vagi a costa del dret dels altres.