Tanta amabilitat em confon

“L'ama­bi­li­tat que teniu cap a la meva per­sona en els últims temps m'està con­fo­nent”, li va dir el fut­bo­lista Samuel Eto'o al seu lla­vors entre­na­dor Pep Guar­di­ola després d'un temps d'haver-se trac­tat com gat i gos. Tots dos van deci­dir no cedir ni un mil·límetre en les seves pre­ten­si­ons i trac­tar-se ama­ble­ment perquè el tre­ball que havien de fer con­jun­ta­ment anés com una seda.

Dar­re­ra­ment hi ha petits indi­cis d'ama­bi­li­tat entre el govern català i l'espa­nyol. Amb tot, ningú voldrà cedir res. Ni el govern català amb el seu viatge sense retorn. Ni el govern espa­nyol man­te­nint la seva idea que els cata­lans estem ben ser­vits dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal. Però en aquests pri­mers dies de setem­bre hi ha hagut petits sig­nes d'ama­bi­li­tat per les dues parts. El govern català dóna suport a Madrid perquè pugui orga­nit­zar el Jocs del 2020, una decisió que es pren demà a Bue­nos Aires. És un suport català gratuït i sense com­promís ben rebut en el món de l'esport espa­nyol, que vol exhi­bir uni­tat i que entén que els Jocs són orga­nit­zats per ciu­tats i no per països. Aquest suport és tot un exem­ple d'ama­bi­li­tat cata­lana, com la que va tenir aquesta set­mana per l'altra banda el minis­tre d'Afers Estran­gers, García-Mar­ga­llo, en reco­llir dis­cre­ta­ment i sense fer comen­ta­ris ni massa soroll la samar­reta groga de la Via Cata­lana que li va lliu­rar el dipu­tat d'ERC Joan Tardà en plena comissió d'Exte­ri­ors del Congrés dels Dipu­tats, pre­si­dida per Duran i Lleida.

Detalls com ara el com­promís del pre­si­dent del govern espa­nyol, Mari­ano Rajoy, de voler con­tes­tar aquest mes de setem­bre la carta que li va enviar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Tot i que és fàcil ima­gi­nar la con­testa, igual que el temps que esco­llirà i que serà després dels actes de la Diada. Val a dir que és tot un gest i un detall que Mari­ano Rajoy no hagi igno­rat la carta que li va ser envi­ada el mes de juliol.

Les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya han tin­gut històrica­ment els seus alts i bai­xos. En els últims temps són ten­ses i com­pli­ca­des. Ple­nes de recur­sos d'incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat, de reque­ri­ments, d'insults, de res­tric­ci­ons finan­ce­res i de malen­te­sos per­ma­nents entre les dues ban­des. Però aquests petits detalls, insig­ni­fi­cants, aju­den a pen­sar que no tot està per­dut per la via del diàleg. Encara que la des­con­fiança i el recel de tants anys facin pen­sar que “tanta ama­bi­li­tat em con­fon”...