Opinió

Només votant-ho resoldrem

No assolir-la seria una patacada fenomenal que l'espanyolisme no deixaria d'aprofitar

Només a través d'una votació lliure i democràtica que ator­gui un resul­tat vin­cu­lant i inequívoc es podrà des­llo­ri­gar el con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya. La Via Cata­lana cap a la Inde­pendència ha reblat la mani­fes­tació de la Diada de fa un any i ha situat la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya en un punt de no-retorn.

La Via Cata­lana ha superat les expec­ta­ti­ves més eufòriques. Que seria un èxit rotund, ho intuíem. Comptàvem que el recor­re­gut es cobri­ria amb escreix, per més quimèrica que pogués sem­blar la idea quan es va plan­te­jar i per més que fes­sin patir les Ter­res de l'Ebre. No obs­tant això, com vaig escriure fa quinze dies en aquest mateix espai, creia que les difi­cul­tats logísti­ques i de des­plaçament no per­me­trien superar el milió i mig de per­so­nes de feia un any i pro­nos­ti­cava que aquest fet seria apro­fi­tat per l'espa­nyo­lisme i l'uni­o­nisme per fer creure que l'inde­pen­den­tisme anava de bai­xada; han que­dat amb un pam de nas i sense un argu­ment que els hau­ria anat d'allò més bé, de manera que han hagut d'apel·lar a la majo­ria silen­ci­osa, que és la versió adap­tada i cas­tissa de “la calle es mía” de Fraga. No la vaig encer­tar perquè no vaig cal­cu­lar que en molts trams la via tin­dria més d'una filera, ni que en molts punts de les ciu­tats la cadena esde­vin­dria una mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària. Ara, després d'haver-ho vis­cut i d'haver cons­ta­tat que vaig pecar de pru­dent, trobo que és com­pren­si­ble que la Via Cata­lana hagi superat la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre del 2012. Perquè es cor­res­pon amb la tendència que es detecta en totes les enques­tes, que els par­ti­da­ris del dret a deci­dir i de la inde­pendència de Cata­lu­nya crei­xen onada rere onada.

Des del 2010, els cata­lans ens hem mani­fes­tat dues vega­des d'una manera mas­siva i rotunda i ara hem cre­uat el país de dalt a baix i més enllà amb les mans enllaçades. Fa tres-cents anys que pro­ven de con­ver­tir-nos en no res i, com deia el Presència de diu­menge pas­sat, encara hi som. La nos­tra volun­tat de ser és pro­ver­bial i la nos­tra capa­ci­tat de resis­tir com a poble no es pot tòrcer. Com va dir fa molts anys un poeta, Cata­lu­nya és com una pri­ma­vera que sem­pre retorna. Podem tor­nar-hi un altre Onze de Setem­bre i tants Onzes com cal­gui. Segur que, si cal, serem capaços de fer-la més grossa encara. Ja ens l'empes­ca­rem quan toqui. Tan­ma­teix, penso que ja comença a ser hora d'anar-ho aca­bant. Estem arri­bant al cap del car­rer i bé hau­rem de deci­dir cap a quina banda tirem. Hi ha qui té pressa i hi ha qui demana d'anar a pams per fer-ho bé. Jo crec que s'ha de fer de pressa i bé i que som en un punt en què ni la pressa ni l'excel·lència són posi­ti­ves si anar de pressa vol dir espi­fiar-la i cer­car l'excel·lència equi­val a fer el caga­dub­tes. Pre­ten­dre la inde­pendència de Cata­lu­nya és un repte majúscul, que tant causa il·lusió com ver­ti­gen. Ja s'entén. Sobre­tot perquè no asso­lir-la, ara que sem­bla tan pos­si­ble i que veiem tant a tocar, seria una pata­cada feno­me­nal que l'espa­nyo­lisme no dei­xa­ria d'apro­fi­tar; la seva reacció seria d'una virulència que no costa gens d'ima­gi­nar. Cos­ta­ria una gene­ració ben bona de cata­lans. Per això sem­bla estrany que el govern espa­nyol no segueixi l'exem­ple del Canadà i la Gran Bre­ta­nya i jugui la carta del referèndum i s'hi impli­qui a fons per acon­se­guir la victòria del no, amb l'objec­tiu d'enter­rar per uns quants anys les vel·leïtats inde­pen­den­tis­tes dels cata­lans. Perquè és clar que no podrem anar fent referèndums fins que surti que sí. Però ja es veu que per als espa­nyols el més greu i inac­cep­ta­ble és reconèixer Cata­lu­nya com a nació amb sobi­ra­nia pròpia per deci­dir el seu futur.

I, tan­ma­teix, només a través

d'una votació vin­cu­lant i inequívoca es podrà resol­dre el con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Vol dir un referèndum o, pot­ser millor, unes elec­ci­ons de caràcter ple­bis­ci­tari segui­des d'una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència que obtin­gui el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal impres­cin­di­ble. Ben mirat, aquesta dar­rera opció és la més cohe­rent amb la tra­dició i el caràcter cas­te­llans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.