Madrid

El meu avi era de Madrid i de prosàpia. D'aquesta, l'àvia tenia una ras­te­llera de per­so­nat­ges solem­nes i amb barba senyorívola, els uns amb entorc­ha­dos mili­tars, fai­xeta ver­me­lla, molta meda­lla a la pitrera i els altres tots de negre amb cadena al coll i més meda­lles a la pitrera, eren defen­sors del Dret a lle­tra grossa. Amb l'arri­bada d'una hereva de tras­cantó totes aque­lles glòries naci­o­nals aca­ba­ren al dra­paire.

La història fa de Madrid una nou­vin­guda a la real volun­tat de Felip II, aquell de la pape­rera per bar­ret. En el roman­ti­cisme, un poeta al qual no venia d'un pam, escriu “Madrid cas­ti­llo famoso”, però el fet és que aquesta ciu­tat és l'única dels nos­tres ponents que ni té cate­dral gòtica. Que no és cosa minsa. Com va pro­fe­tit­zar l'empe­ra­dor Car­les al seu fill, Madrid fou una capi­tal de l'esmi­co­la­ment d'un imperi. I no m'allargo.

Més o menys entre reis car­nes­tol­tes, rei­nes matur­ran­gue­tes i cor­te­sans de ber­bena, el Madrid de la segona República fou una ciu­tat del des­po­tisme il·lus­trat que no sabia ben bé què fer-ne, de La ver­bena de la Paloma.

I no ens enga­nyen, el Madrid actual és obra del Franco que no can­via la seva vora­ci­tat amb la tran­sició i els governs estra­fo­la­ris que hagi somiat una vident. Madrid ho vol tot. Vol ser el “pri­mer puerto de España” obli­dant els con­sig­na­ta­ris a viure a la ciu­tat. Serà la cate­dral de la ruleta i la matur­ranga i el seu deliri de gran­de­ses és que l'eix medi­ter­rani passi pel Man­za­na­res.

Amb aquest deliri de gran­de­ses es va pre­sen­tar als Jocs Olímpics, s'ho veia segur i pata­plam, ja ho heu vist. Cada un dels votants a la tria de la capi­tal dels jocs rep una relació deta­llada de la situ­ació econòmica de la ciu­tat can­di­data. Les pre­ten­si­ons de Madrid es van esfi­gas­sar el dia que en les infor­ma­ci­ons secre­tes va sor­tir un nom: “Bankia”. Un fracàs econòmic aguan­tat peti qui peti. La ciu­tat amb aquesta but­llofa no podia ser olímpica, però Madrid encara no ho ha entès. Aquesta Espa­nya d'ara, tal­ment la tenim, té la capi­tal greu­ment malalta, tan greu­ment que ni se n'adona.

No hi ha ningú per posar-hi remei, tots paga­rem aquest deliri de gran­de­ses.