Anomalia històrica

L'oasi cul­tu­ral català i incomp­ta­bles anys de gestió mafi­osa de la cosa pública han anes­te­siat els ciu­ta­dans, immu­nit­zant-los davant d'escàndols com l'actual pan­to­mima del Gran Tea­tre del Liceu. A dia d'avui, el nos­tre pri­mer equi­pa­ment cul­tu­ral en pres­su­post i pres­tigi inter­na­ci­o­nal es troba sense direc­tor gene­ral, amb una direcció artística interina i un direc­tor musi­cal que amenaça d'aban­do­nar el vai­xell si no se'n referma el rumb. Quan la majo­ria de tea­tres pre­sen­ten tem­po­rada el Liceu llu­eix un ERO esta­ci­o­nal al seu car­tell i la seva pro­posta artística és un pot­pourri de Verdi que faria enro­gir qual­se­vol equi­pa­ment seriós del món. Aquesta catàstrofe no ha estat prou motiu perquè el pre­si­dent de la Fun­dació, Joa­quim Molins, o el con­se­ller Fer­ran Mas­ca­rell donin la cara per la nos­tra ins­ti­tució cen­tenària: ni un comen­tari, ni una sim­ple referència per tran­quil·lit­zar els ciu­ta­dans que sufra­guem gus­to­sos l'òpera a Cata­lu­nya. Entenc que els faci ver­go­nya par­lar del Liceu, després d'haver encar­re­gat un procés d'elecció de direc­tor gene­ral que hau­ria de ser públic i sense cor­rup­te­les a una empresa de cer­ca­ta­lents (un pèl lenta i espero que no gaire cara): és a dir, i en plata, de reconèixer que no tenen ni puta idea de qui pot lide­rar el Liceu. Com­prenc també que siguin cauts després d'haver-nos fet empas­sar la direcció de Joan Fran­cesc Marco, res­pon­sa­ble de l'actual situ­ació del tea­tre que –mercès als soci­a­lis­tes– ja té una plaça d'asses­sor musi­cal a l'Ajun­ta­ment de l'Hos­pi­ta­let: hauré de dema­nar-li con­sell, al nano, perquè hi ha penya que sem­pre cau de potes, faci el que faci. Seri­o­sa­ment, des­co­nec què hem fet els ciu­ta­dans per merèixer tanta incom­petència, per omplir l'estómac de gent que es queixa tot el dia del tracte que ens dis­pensa Madrid i que no fa res perquè la capi­tal deixi de pis­par-nos talent. La pan­to­mima del Liceu no és culpa del poder cen­tral, és un imbro­glio que ens hem fet solets i pel qual, evi­dent­ment, ningú no dimi­tirà. Serà una sim­ple nota al peu de pàgina, un nou exem­ple de la trista gestió deu­cen­tista cul­tu­ral: una autèntica ano­ma­lia històrica...