la columna
El credo de l'èxit
La simplicitat de la sotana i les sabates gastades foren la primera encíclica del papa Francesc quan encara no li havíem sentit ni la veu. Ara sí, ara ja coneixem la veu del pastor i també les seves esperances i els seus propòsits. I els faig meus. Però sense perdre de vista que són el que són: propòsits i esperances. I no cal dir que, com tants d'altres, li estic profundament agraït, perquè ens ha rentat la cara, la cara de l'Església que som tots. No ho oblidéssim. No puc deixar de pensar en la confusió imperant després de dos pontificats que, en relació amb el Vaticà II, no dubtaria a qualificar d'apòcrifs. Apòcrif, ja ho sabeu, no és el mateix que fals: significa no canònic o no tingut per vertader. Ens hem allunyat molt del Concili. Els dos papes que, a la seva manera, volgueren posar ordre i unitat en l'Església, sembraren la divisió i el desordre. Els escàndols de la cúria no són altra cosa que el resultat de sumar abusos i més abusos de poder. I aquests continuen. No fa gaire (durant l'agost), la germana Teresa Forcades no pogué impartir unes conferències a Lima perquè l'arquebisbe de la capital, el cardenal Cipriani, les prohibí taxativament. Cardenal ve del llatí cardo, que vol dir polleguera. Cipriani és de l'Opus Dei i va sortir literalment de polleguera. Per què? Perquè el seu deure és treballar per la unitat (sic) i vetllar per la recta doctrina. No deu saber que Wojtyla va morir, i que Ratzinger ha dimitit. Tanta fidelitat m'admira. Fidelitat a ell mateix, però no al Concili. Estic d'acord amb el papa Francesc que cal, abans que tot, guarir ferides, però sense oblidar que són ferides institucionals i s' han de guarir institucionalment. Si no és així, tindrem un papa nou i una Església vella. Només cal veure que les obstinacions de Wojtyla i Ratzinger continuen sent un credo: el credo de l'èxit, malgrat que ha acabat en fracàs.
