Berlusconi, pas en fals

Sil­vio Ber­lus­coni no volia ren­dir-se, però la seva dèria per sobre­viure el va por­tar a fer un pas en fals, que podria ser l'últim de la seva vida política. A una edat (77 anys) en què el millor que podria fer és mirar-se les coses amb pers­pec­tiva, l'expri­mer minis­tre italià va inten­tar una penúltima mani­o­bra per afer­rar-se al poder. Men­tre encara pesa sobre ell una inha­bi­li­tació que podria posar fi a la seva car­rera, Ber­lus­coni va orques­trar la dimissió de cinc minis­tres del govern d'Enrico Letta amb l'objec­tiu de pro­vo­car una crisi que trenqués la majo­ria gover­na­men­tal i exigís la con­vo­catòria de noves elec­ci­ons.

A Itàlia tot­hom sap que el seu únic objec­tiu és defu­gir la inha­bi­li­tació, però Ber­lus­coni cor­ria el risc d'abo­car el país a una crisi de molt difícil sor­tida.

A la ini­ci­a­tiva de Ber­lus­coni s'enfron­ta­ven el pri­mer minis­tre i el pre­si­dent de la República, Gior­gio Napo­li­tano, deter­mi­nats a man­te­nir l'esta­bi­li­tat i per­llon­gar la legis­la­tura sense noves elec­ci­ons. Al final, entre­mig de la defecció del seu propi par­tit, Ber­lus­coni es va veure obli­gat a fer un pas enrere i votar a favor de la per­manència del govern de Letta. Si hagués tin­gut èxit, la pers­pec­tiva de nous comi­cis no només hau­ria estat deses­ta­bi­lit­za­dora per a la fràgil situ­ació econòmica ita­li­ana –i de retruc, per a tota l'Europa del sud–, sinó que hau­ria plan­te­jat una situ­ació de molt difícil sor­tida.

La qüestió és que Ber­lus­coni no va dub­tar a arros­se­gar tot Itàlia per poder sal­var-se ell, ni tan sols mal­grat la con­demna del seu propi par­tit. Tot ple­gat és un bon exem­ple de la con­dició moral d'un home que es resis­teix a dei­xar anar la influència que ha tin­gut durant massa temps en la política ita­li­ana. El seu fracàs pot mar­car la fi de les seves estra­ta­ge­mes de polític trampós.