Opinió

Escarré o l'honor de la terra

Va treure sempre pit per recuperar el país i ho va pagar car. Ho va perdre tot menys l'honor i l'agraïment que li professem tants catalans

El pròxim 14 de novem­bre, encara emo­ci­o­nats, recor­da­rem que fa 50 anys el pare Aureli M. Escarré, abat de Mont­ser­rat, va fer unes decla­ra­ci­ons al diari Le Monde, de París, en les quals desem­mas­ca­rava l'hipòcrita com­por­ta­ment de l'Estat fran­quista, ofi­ci­al­ment catòlic, denun­ci­ant el govern del gene­ral de “no obeir els prin­ci­pis bàsics del cris­ti­a­nisme”. Com a prova, deta­llava una sèrie de mals soci­als vigents en aquells moments, entre els quals, el de man­te­nir el clima de la Guerra Civil. A la vegada, res­po­nia al minis­tre Fraga –que havia llançat l'eslògan de “ven­ti­cinco años de paz” per com­me­mo­rar el 25 ani­ver­sari del Movi­mi­ento– amb una res­posta con­tun­dent: “No són 25 anys de pau, sinó de victòria”, refe­rint-se, natu­ral­ment, a la con­tinuïtat de la repressió a Cata­lu­nya.

Del Pare Abat Escarré, mal­grat tot, se n'han dit coses molt nega­ti­ves. Algu­nes d'elles, cru­els i gratuïtes. Sem­pre pre­sen­ta­des en forma d'una vida que, espi­ri­tu­al­ment, no es cor­res­po­nia a les acci­ons visi­bles i com­pro­va­bles. Segons els crítics, les seves inten­ci­ons eren maquiavèl·liques i, en el fons, el que bus­cava era la seva pròpia com­plaença. La majo­ria d'aques­tes crítiques, d'altra banda vagues i incon­cre­tes, pro­ve­nen del mateix mones­tir, con­cre­ta­ment d'alguns dels seus mon­jos. Això sem­bla que passa en molts mones­tirs, com passa en mol­tes famílies, en què les rela­ci­ons de con­vivència es con­fo­nen amb les de com­petència.

Per­so­nal­ment, jo havia trac­tat un temps el pare abat, quan vaig par­ti­ci­par en una ini­ci­a­tiva que ell havia pro­mo­gut, que es va ano­me­nar CC, de la qual par­laré tot seguit. Hi vaig man­te­nir una certa pro­xi­mi­tat, amb tot limi­tada, i vaig poder cap­tar, això sí, una certa sen­su­a­li­tat, una certa tendència al luxe i a les for­mes pròpies de l'alta cle­re­cia del Renai­xe­ment, encara que sense vani­tat. Era una per­sona pròxima, som­ri­ent, oberta. M'havien dit que, de tant en tant, tenia símpto­mes supo­sa­da­ment depres­sius que feien que s'aïllés a la seva cel·la per uns dies sense voler rebre ningú. En qual­se­vol cas, el seu reclam de silenci es pot inter­pre­tar de mol­tes mane­res, fins i tot com una teràpia.

Al meu enten­dre, però, el que té interès no és asse­nya­lar la sin­gu­la­ri­tat d'aquest home com a monjo –cosa que, en defi­ni­tiva, no importa–, sinó des­ta­car el seu coratge i la seva fide­li­tat –insòlits– a la volun­tat de demo­cra­tit­zar el país, on esde­vingué pràcti­ca­ment l'única veu cle­ri­cal i pública que va ata­car sense cir­cum­lo­quis eclesiàstics els mals de la dic­ta­dura. Això és el que va veure el poble i va fer que la seva figura es con­vertís en el símbol d'una part del país i, sobre­tot, de l'Església cata­lana, repre­sen­tada durant anys de repressió i ven­jança per una majo­ria de l'epis­co­pat venuda, morta de por i clara­ment fran­quista.

Des de l'inici del seu govern al mones­tir, l'abat Escarré havia donat mos­tres del seu tarannà inno­va­dor, a la recerca de la lli­ber­tat. Aviat va enviar uns quants dels seus millors mon­jos a estu­diar a l'estran­ger, pre­ci­sa­ment per alli­be­rar-los amb l'estudi dels aires enra­rits que s'arros­se­ga­ven al mones­tir, cas­ti­gat per vells cos­tums i pel tras­bals de la guerra. Va impul­sar també, en la mateixa direcció, revis­tes de pen­sa­ment. Sola­ment els homes que esti­men la lli­ber­tat obren noves por­tes.

El CC va ser una d'aques­tes múlti­ples ini­ci­a­ti­ves que va tirar enda­vant i la que conec més bé. El pare abat va reu­nir una sèrie de joves diri­gents seglars mas­cu­lins de les enti­tats o movi­ments apostòlics de l'Església i els va expo­sar un mis­satge, amb parau­les de sant Agustí, que apa­ri­o­nava la “ciu­tat de Déu” amb la “ciu­tat del homes”. Que ens venia a dir que dedi­car-se a la militància catòlica era una cosa posi­tiva però que havíem de tenir en compte que la “ciu­tat del homes”, Cata­lu­nya, es tro­bava en gran perill. Jo no vaig ser con­vo­cat en la pri­mera reunió, però el mis­satge em va arri­bar molt aviat i un any després vaig for­mar part del grup que va estruc­tu­rar i con­so­li­dar una acció cohe­rent, un movi­ment escola que va tre­ba­llar per tot Cata­lu­nya repi­cant el tam­bor amb què pro­clamàvem, silen­ci­o­sa­ment, que el cata­la­nisme no havia sucum­bit. D'aquest grup van sor­tir una sèrie d'homes que han mili­tat en la política democràtica.

És veri­tat que en un pri­mer moment del seu recor­re­gut, el pare abat va ser amic de Franco. Cal haver vis­cut l'experiència de la Guerra Civil per com­pren­dre que aquesta acti­tud va ser gene­ral excep­tu­ant unes poques famílies de tra­dició pro­fun­da­ment cata­la­nista i poli­tit­zada. Però els que vam anar com­pre­nent la mal­dat del règim a mesura que pas­sava el temps, no vam haver d'enca­rar-nos per­so­nal­ment amb l'amic tot­po­derós i donar-li una bufe­tada a la cara, com va fer l'abat Aureli Escarré. Només podia esce­ni­fi­car el seu tren­ca­ment de la manera com ho va fer si no volia callar com tants calla­ven o limi­tar-se a fer homi­lies sub­tils per ser inter­pre­ta­des de manera dis­cre­ci­o­nal. Tot­hom sap el preu que es paga per enfron­tar-se al poder. Ell mateix ens ho va dir dies abans d'aquell esde­ve­ni­ment: “Avui, enfron­tar-se a un estat modern resulta quasi impos­si­ble.”

L'any 1942, havia entro­nit­zat la Mare de Déu de Mont­ser­rat, fet que va esde­ve­nir, per als joves espe­ci­al­ment, el pri­mer acte d'afir­mació naci­o­nal. L'abat Escarré va treure sem­pre pit per recu­pe­rar el país. Per­so­nal­ment, ho va pagar car. Va per­dre l'aba­dia, el poder, el luxe, la terra, la casa, la seva influència política i els seus amics, reduït a l'exili. Tot menys l'honor i l'agraïment que seguim pro­fes­sant-li tants cata­lans. L'espe­rança que encara impulsa a seguir el record del seu som­riure, en temps de còlera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.