Empreses culturals

Aquest arti­cle vol­dria ser el meu home­natge a Max Cah­ner, mort aquesta set­mana. Però una mica dife­rent dels altres que s'han escrit sobre ell. El vaig trac­tar molt com a fun­da­dor d'Edi­ci­ons 62 i d'Enci­clopèdia Cata­lana. Era la per­sona que he cone­gut que més bé conei­xia els Països Cata­lans. Un dia el vaig posar a prova amb el nom de la casa pai­ral de la família, una casa de pagès de l'Alt Ber­guedà, i me'n va estar par­lant deu minuts seguits. Era un home obses­si­o­nat per la cul­tura cata­lana, per acon­se­guir que aquesta ocupés un lloc en el món, i a ella hi va des­ti­nar tot el temps i tots els diners que li va dei­xar el seu pare, pro­ce­dents d'una fàbrica de pin­tu­res i ver­nis­sos, pri­mer a Sant Just Des­vern i després a Sant Adrià del Besòs. El nom de la marca era Nerca, o sigui el seu nom en dife­rent ordre. Hi va des­ti­nar tots els diners que tenia i els va per­dre, perquè Max Cah­ner no era un ges­tor.

Les empre­ses neces­si­ten capa­ci­tat de gestió i capa­ci­tat intel·lec­tual. Els qui tenen capa­ci­tat de gestió són els que fan rut­llar la màquina admi­nis­tra­tiva: els depar­ta­ments de pro­ducció, dis­tri­bució, màrque­ting, atenció al cli­ent; por­ten la comp­ta­bi­li­tat, pre­pa­ren els pres­su­pos­tos, etc. Com més res­pon­sa­bi­li­tat tenen, la capa­ci­tat de gestió ha d'anar acom­pa­nyada per una capa­ci­tat de pen­sa­ment, per una estratègia de ven­des i per una iden­ti­fi­cació amb els objec­tius. En els òrgans d'admi­nis­tració de les empre­ses, la situ­ació és a la inversa. Els con­se­llers han de saber lle­gir un balanç i enten­dre un compte de resul­tats, però sobre­tot han de poder apor­tar idees sobre el futur de l'empresa, inno­vació, plans d'expansió, valo­ració de l'endeu­ta­ment, etc.

Max Cah­ner era un intel·lec­tual, un home de cul­tura, que no mesu­rava els ris­cos finan­cers d'un pro­jecte. Tenia gent dis­po­sada a fre­nar-lo, però no els feia cas, amb les con­seqüències pre­vi­si­bles. Una empresa cul­tu­ral, com les que Cah­ner va capi­ta­ne­jar, exi­gia més pen­sa­ment i més presència intel·lec­tual que no pas una botiga de vetes i fils o una empresa cons­truc­tora. I en aquest sen­tit, Cata­lu­nya és con­tra­dictòria. Durant els dar­rers anys del fran­quisme, vam tenir més intel·lec­tu­als que ges­tors, com Max Cah­ner, men­tre que ara tenim més ges­tors que gent de pen­sa­ment al cap­da­vant de les empre­ses cul­tu­rals. Els nos­tres direc­tius tenen títols d'Esade, Iese o uni­ver­si­ta­ris, han estat con­trac­tats per caçadors de talents –head hun­ters–, però en les actu­als cir­cumstàncies és molt més difícil tro­bar una per­sona com en Max, que et podia par­lar tres hores segui­des sobre Tirant lo Blanc, i reci­tar-ne tros­sos, que no pas un espe­ci­a­lista a mesu­rar la pro­duc­ti­vi­tat dels tre­ba­lla­dors. I no cal dir un espe­ci­a­lista en rebaixa de cos­tos per aco­mi­a­da­ment de tre­ba­lla­dors. I sense pen­sa­ment, il·lusió i moti­vació, les empre­ses cul­tu­rals poden aca­bar com les que tenen un mal ges­tor.

Cata­lu­nya neces­sita ara com mai empre­ses al ser­vei de la cul­tura. Unes empre­ses que acom­pa­nyin les indus­tri­als i de ser­veis, que donin sen­tit i direcció a un poble que s'ha posat en movi­ment i al qual ame­na­cen amb totes les penes de l'infern.