Opinió

40 anys després

Havíem anat junts a la presó, convocats per l'Assemblea de Catalunya, per defensar l'autodeterminació...

Aquell 28 d'octu­bre de 1973, Johan Cruyff jugava per pri­mer cop amb el Barça, con­tra el Gra­nada, en un par­tit que acabà qua­tre a zero. Jo tenia 21 anys, lla­vors, i d'això no en sabia res, ni m'interes­sava. Ara, fran­ca­ment, tam­poc. Amb Jordi Car­bo­nell i Teresa Comas vam anar a l'església de Maria Mit­jan­cera, al car­rer Entença. Per als de casa, érem a Mont­ser­rat, en una tro­bada de joves. La reunió de la per­ma­nent de l'Assem­blea de Cata­lu­nya va començar amb nor­ma­li­tat, però cap a quarts d'onze del matí, els res­pon­sa­bles de segu­re­tat (M. Sellarès, P. Por­ta­be­lla) van deci­dir sus­pen­dre-la en detec­tar tot de fur­gons poli­ci­als pels vol­tants del lloc on érem. Massa tard... Vam anar cap al ter­rat, però la poli­cia ja en bai­xava i també hi arri­bava esca­les amunt. En tor­nar a la sala, tot de papers omplien el terra, si bé els més com­pro­me­te­dors (noms, adre­ces, telèfons) vam men­jar-nos-els, un cop estri­pats de l'agenda els fulls amb dades. Les imat­ges de la bòfia entrant per la porta ens recor­da­ven, pels pro­ce­di­ments i l'estil, el cop d'estat de Pinoc­het, a Xile, un mes i mig abans. Feia només una set­mana que s'havia mort Pau Casals, a l'exili, i sem­blava que tot el vent venia de cara.

Ens van emma­ni­llar i vaig pujar al mateix furgó que Solé Bar­berà: “Cam­bri­lenc, tu no saps res, no has vist res, no conei­xes ningú. Pacem in ter­ris i prou!” I així va ser. Tots vam decla­rar que com­me­moràvem el desè ani­ver­sari de l'encíclica Pacem in ter­ris, tot i que, òbvi­a­ment, la poli­cia fran­quista no s'ho va creure. Ens van enta­fo­rar en unes cel·les atapeïdes de gent i alguns, com Jordi Car­bo­nell, van ser tor­tu­rats, ell pel fet de par­lar només en català. Fos­cor, brutícia, por del des­co­ne­gut, tot es bar­re­java. Sent vice­pre­si­dent vaig tor­nar a la comis­sa­ria de Via Laie­tana i vaig dema­nar per veure de nou els cala­bos­sos, que no em va sem­blar que hagues­sin can­viat gaire. Només hi he estat dos cops. El pri­mer en vaig sor­tir emma­ni­llat, amb 112 pre­sos polítics més. El segon hi vaig fer l'entrada i la sor­tida amb cotxe ofi­cial. Havien pas­sat gai­rebé qua­tre dècades... Pot­ser pot cos­tar d'enten­dre, però vam viure l'anada a la presó com una mena d'alli­be­ra­ment, lluny de les arbi­tra­ri­e­tats, els mètodes i els abu­sos de la bri­gada poli­ti­co­so­cial de la poli­cia.

A la Model, on sovin­te­java la cel·la on eren Car­bo­nell, Guti i Solé Bar­berà, hi vaig apren­dre mol­tes coses i en vaig des­co­brir d'altres. També anava, a cops, a la d'en Sellarès, que ja prac­ti­cava la cul­tura de la trans­ver­sa­li­tat, i va ser amb ell i allà que, para­do­xal­ment, vaig pren­dre consciència de la importància d'una poli­cia democràtica en una soci­e­tat res­pec­tu­osa amb els drets humans. I cata­lana, clar. Crec recor­dar que a Ramon Espasa l'ani­ver­sari l'enxampà a la gar­jola i la família li entrà un pastís d'ani­ver­sari que duia licor... Va ser en Solé Bar­berà qui va fer-me ado­nar que, en una ampo­lla d'aigua entrada per la família, m'hi havien escrit “Sant Cli­ment”. Allà vaig saber on m'havia tocat fer la mili. Com­partíem cel·la –i vàter, xin­xes i brutícia– Joan Subi­rats (Ban­dera Roja), Mar­cel Cirera (PSU) i jo (PSAN). La presó va ser un apre­nen­tatge de mol­tes coses sobre la con­dició humana, però en la meva memòria senyo­re­gen més els bons records, pot­ser per aque­lla capa­ci­tat que té el temps de pin­tar de bells colors les hores pas­sa­des. De lla­vors ençà sem­pre he sen­tit una con­nexió i una com­pli­ci­tat espe­ci­als, per damunt de sigles i ide­o­lo­gies, amb els com­panys d'aque­lla cai­guda i amb els llui­ta­dors anti­fran­quis­tes, en gene­ral. Aquest 11 de setem­bre, entre Alca­nar i Vinaròs, a més de Lluís Llach, ens donàvem les mans Car­les San­tos, Pere Por­ta­be­lla i Teresa Comas, tots qua­tre dels 113. Havíem anat junts a la presó, con­vo­cats per l'Assem­blea de Cata­lu­nya, per defen­sar l'auto­de­ter­mi­nació. Ara érem a la car­re­tera, seguint l'ANC, per defen­sar la inde­pendència. Hem hagut d'espe­rar 40 anys, però va valer la pena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia