El barret de Dalí

De seguida que hi ha un mort pel mig s'engega la màquina del clixé. Ja ho saben, ha mort Lou Reed, el poeta del rock. Lou Reed era un artistàs, un senyor músic i un super­vi­vent. En alguna època també va ser un zombi. El pro­blema és ¿qui era el poeta del rock? ¿No va ser Jim Mor­ri­son? No, si és Bob Dylan. Perdó, Leo­nard Cohen. No, home no, és Sabina. No hi patei­xin, com que el com­bus­ti­ble de la màquina és la man­dra i el mime­tisme, el dia que se n'hagi d'escriure l'obi­tu­ari (i que fal­tin molts anys!) els adju­di­ca­rem el títol sense manies. Jim Mor­ri­son el porta tatuat des del 1971 com si fos un segon cognom. Passa igual amb els par­tits del segle: a cada dècada n'hi ha una dot­zena.

Sí, la necrològica és un gènere que ten­deix sense remei al tòpic, però també a l'exa­ge­ració. Vostès ja deuen saber que Reed era un amant de la poe­sia cata­lana. Ho ha dit tot­hom, gai­rebé com si recités Blai Bonet i Fer­ra­ter a la dutxa, perquè l'any 2007 va fer un reci­tal de poe­sia cata­lana a Nova York amb Lau­rie Ander­son i Patti Smith per encàrrec de l'Ins­ti­tut Ramon Llull (per cert, ¿Patti Smith és la poe­tessa del rock?). El reci­tal era una acti­vi­tat com­ple­mentària de l'expo­sició Bar­ce­lona i moder­ni­tat, 1888-1939. De Gaudí a Dalí, que abans s'havia vist a Cle­ve­land, Ohio. La ini­ci­a­tiva –l'expo­sició, el reci­tal, la selecció dels artis­tes...– va ser excel·lent, però això no pot con­ver­tir un home que admet que no conei­xia massa la poe­sia cata­lana abans de l'espec­ta­cle en un mique­let. Ara, com que un català si el trac­ten bé ja es pensa que l'esti­men, en una necrològica resulta ine­vi­ta­ble expli­car el cas con­ve­ni­ent­ment mag­ni­fi­cat, com la cosa de la bar­re­tina.

La cosa de la bar­re­tina és la cari­ca­tura que li va fer un dis­se­nya­dor català arran del reci­tal que comentàvem. Al cap de cinc anys, la cari­ca­tura va aparèixer al web del músic. La idea va ser d'un assis­tent de l'artista, però no li res­tem mèrit perquè ell sabia què és una bar­re­tina. Li'n va rega­lar una Borja Sitjà, orga­nit­za­dor del reci­tal del 2007 i exdi­rec­tor del Fes­ti­val Grec, que ho expli­cava als dia­ris quan la publi­cació del dibuix va fer tanta for­ro­lla que va sor­pren­dre el mateix autor (el dibui­xant, no el músic). Això sí, Lou Reed s'hi refe­ria com el “bar­ret de Dalí”.

Només se m'acut una cosa més pue­ril que la miti­fi­cació –¿o la mis­ti­fi­cació?– de les rela­ci­ons Lou Reed-Cata­lu­nya: el titu­lar d'un diari digi­tal espa­nyo­lista i des­tra­ler. Deia: “Los medios inde­pen­den­tis­tas cata­la­nes con­vi­er­ten a Lou Reed en ‹uno de los suyos›”.