És possible l'entesa?

Tots els països pos­se­ei­xen un ima­gi­nari en què la població se sent iden­ti­fi­cada, for­mat amb els anys i regu­lat sovint per esde­ve­ni­ments que el defi­nei­xen i el dis­se­nyen. Per a enten­dre una mica el pro­blema de l'encaix entre Espa­nya i Cata­lu­nya, podem fer un cop d'ull als ima­gi­na­ris d'aquests països. En el cas de Cata­lu­nya, hem de tenir en compte que s'estruc­tura amb un sis­tema feu­dal para­digmàtic, segons els medi­e­va­lis­tes. “El pacte” és una eina fona­men­tal esta­blerta entre el Sobirà, els ves­com­tes i els cast­lans, com a mínim. Les Corts cata­la­nes, des de ben antic, tenen també “el pacte” en la base de fun­ci­o­na­ment i per obrir ses­si­ons, s'uti­litza un pro­to­col de jura­ment que expressa la igual­tat entre el Sobirà i els pro­homs reu­nits al seu entorn, i el tindrà també en la orga­nit­zació con­fe­de­rada de la Corona. El pacte for­marà part de l'ima­gi­nari català orga­nit­zat en sis­tema, sobre­tot des de la teo­rit­zació que se'n farà amb el cata­la­nisme polític dels segles dinou-vint. L'altre ele­ment del sis­tema, con­sis­teix en la nostàlgia d'una terra per­duda des del 1714, amb una guerra per­duda. El mot­lle ideal per arro­do­nir-lo es tro­barà en el Roman­ti­cisme, que entre molts altres aspec­tes conté la miti­fi­cació de les Pàtries, mol­tes d'elles aca­ba­des d'orga­nit­zar en estats. El roman­ti­cisme català assenta el mite de la Pàtria per­duda unit al d'aque­lla llen­gua que cal embe­llir, amb la memòria dels tro­ba­dors i d'altres ele­ments lite­ra­ris medi­e­vals. També alguns com­tes i reis cata­lans esde­vin­dran mites potents, com és el cas de Cap d'Esto­pes, mort en mans del seu germà, el de Jaume I que s'eri­geix com el gran rei que ha estès Cata­lu­nya cap al mar i cap a Garbí, i el mite del comte Jaume d'Urgell der­ro­tat com a con­seqüència del Com­promís de Casp.

No podríem però, cop­sar el punt neuràlgic del que pas­sarà a ser l'ima­gi­nari dels cata­lans si no con­tem­plem la igual­tat Llen­gua = Pàtria. La Pàtria cata­lana per­duda al 1714 es recu­pe­rarà amb la llen­gua d'aque­lla pàtria. Seran les grans obres del roman­ti­cisme, i del finals del dinou, les que con­so­li­da­ran la llen­gua cata­lana amb la qual expli­ca­ran la Pàtria cata­lana. Al tom­bants del XX, la cul­tura, envol­tada de civi­li­tat, de cor­recció en el llen­guatge, d'aca­de­mit­zació de la llen­gua cata­lana, d'ense­nya­ment, de lec­tura tipi­fi­cada amb l'escola de bibli­o­tecàries serà el solemne mite de l'ima­gi­nari català indes­tri­a­ble de la lite­ra­tura nou­cen­tista. Aquest mite alçarà el monu­ment al tre­ball i a la Indus­tri­a­lit­zació en un Eixam­ple moder­nista, creat per l'embo­gida ima­gi­nació d'uns arqui­tec­tes que només una bur­ge­sia il·lus­trada podia adme­tre i pagar.

Per enten­dre l'ima­gi­nari cas­tellà, cal ado­nar-se d'un fet con­di­ci­o­nant: a Cas­te­lla no es con­fi­gura un feu­da­lisme clàssic, si no és el dels grans Mones­tirs, cosa que pos­si­bi­lita el poder abso­lut a uns reis que només tenen sota seu el poble i uns quants nobles, a l'inici pocs, de nomi­nació reial. Orga­nit­zat en un sis­tema clos, l'ima­gi­nari cas­tellà es for­marà amb una miti­qui­fi­cació de l' E.M. de cava­llers ven­ce­dors –el Mio Cid-, i dels monar­ques valents, Alfonso VIII, que han escom­brat un ter­ri­tori que va del Cantàbric a Gibral­tar, uns Monar­ques que han estès ten­ta­cles arreu del món tot for­mant un imperi d'or i plata amb la magnífica Isa­bel la Catòlica asse­guda en el seu setial del qual flu­eix la bellíssima lite­ra­tura del segle d'Or, que des­criu la terra màgica i l'arro­do­neix. Un ima­gi­nari que s'explica amb una sola llen­gua, la llen­gua cas­te­llana, que ja s'ha crus­pit l'Asturià i el Lleonès i que, pas­sant per damunt de la pèrdua de les colònies i del tumultuós segle dinou, arri­barà al fran­quisme que el dis­tor­si­o­narà a gust seu. És clar que els dos sis­te­mes des­crits xoquen fron­tal­ment, sobre­tot en els moments en què els ima­gi­na­ris es veuen reforçats per enfron­ta­ments i es con­ver­tei­xen en Naci­o­na­lis­mes, com és el cas d'ara mateix.

Com poden con­viure dins un sol Estat aques­tes dues rea­li­tats? Només amb un pro­jecte con­fe­de­ral que les con­tin­gui d'igual a igual. Un pro­jecte que mai no ha estat pos­si­ble. Cata­lu­nya el podria assu­mir, per la tra­dició con­fe­de­ral i de pacte. Espa­nya pen­sada només amb un sol poder, el cen­tra­lit­zat, una sola nació, Espa­nya, amb una sola llen­gua, la cas­te­llana, forma un sis­tema clos, on no hi ha escletxa pos­si­ble. No cal pen­sar-hi mai més