Manca el perquè

He renun­ciat a l'arti­cle que tenia pen­sat, per poder-me fer ressò de les parau­les d'un jove monàrquic de 90 anys: Fer­nando Álva­rez de Miranda, expre­si­dent del Congrés (1977-79). La veri­tat és que ni el recor­dava, i lle­gir les seves res­pos­tes en l'entre­vista publi­cada ahir a El País m'ha fet sen­tir ganes de lle­gir les seves “memòries”, La España que soñé”, de l'edi­to­rial La Esfera, recent­ment publi­ca­des. És molt d'agrair que algú com ell, que va sig­nar la Cons­ti­tució en qua­li­tat de pre­si­dent del Congrés, accepti de bon grat la neces­si­tat d'unes refor­mes, en lloc d'afer­rar-se a la Cons­ti­tució com si aquesta fos un dogma, que no ho és. Res­pecte a les refor­mes, ell mateix asse­nyala com a pri­o­ritàries la dels par­tits i la del poder judi­cial; pels pri­mers, llis­tes ober­tes i democràcia interna, per tal d'evi­tar la cor­rupció; pels segons, garan­tir la inde­pendència del poder judi­cial. Actu­al­ment poli­tit­zat. En poques parau­les: “Tot això que es diu, però no es fa, i no sé per què, aquesta és la incògnita.” Pot­ser, dic jo, perquè la cor­rupció para­litza la bona gestió i dis­para la incon­tinència ver­bal dels polítics.

Les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent Rajoy (lle­gi­des ahir en el mateix rota­tiu) en són una mos­tra. Pel que fa a l'Estat de les Auto­no­mies (títol vuitè de la Cons­ti­tució), el cone­gut “cafè per tot­hom”, no té incon­ve­ni­ent a reconèixer que “el tema es va tan­car en fals”, i que els Pares de la Cons­ti­tució ho sabien, però que calia arri­bar a un acord, al preu que fos, cosa que sem­blava impos­si­ble, i que tan­ma­teix s'assolí.

D'aquí ve que ell no enten­gui, als seus 90 anys, que, si ales­ho­res arri­ba­ren a un acord, essent com eren polítics de tendències tan diver­ses i con­tra­po­sa­des, ara, els res­pon­sa­bles de torn no siguin capaços d'arri­bar a nous acords. Em pre­gunto si no s'hau­ran plan­te­jat massa tard, les refor­mes, i per què. Manca saber (sobre­tot) el perquè, només això.