La bona gent
que no pas de carallots
o caragirats
Vull explicar un fet petit -si voleu, irrellevant i tot-, però que no deixa de tenir, si més no per a mi, i espero que per a algun altre lector també, un valor testimonial. Molt més tenint en compte el moment històric que estem vivint ara mateix, entre la crisi estructural, la il·lusió sobiranista de molts de nosaltres i la visió negacionista dels altres.
Fa uns quants dies, vaig publicar en un altre diari de Barcelona (no pas en el meu, que, des de l'any 1976, és aquest) un article titulat “Dissabte” que era, com tants papers que publico, una peça senzilla i una mica de costums, literatura del jo, sense gaires idees brillants, sense cap gran visió del món continguda en els 2400 espais de rigor, i, sobretot, sense ànim de fer veure a ningú res que no sigui. Hi afirmava que el meu dia predilecte és dissabte, i que m'estimo més que plogui que no pas que estigui núvol i prou (com es veu, no era un text d'una gran elevació espiritual o moral, però és que la majoria d'articles polítics que llegeixo encara en tenen menys, d'elevació espiritual o moral!). Aprofitava per recomanar un llibre exquisit, La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino (Adesiara), com també el consum de vins del país i la visita a un restaurant de Vilafranca -la sensació del moment: El Taronger, carrer dels Ferrers, 78; aneu-hi, que val molt la pena-. Hi havia, doncs, una munió de referències i d'interessos escrits, que confio que no quedessin, en el paper, massa escampadissos o, encara pitjor, que fessin l'efecte de caos o de manca d'inspiració.
Aquell article va servir almenys a un amable lector de la plaça Lesseps de Barcelona per passar una bona estona. Com que tots plegats estem molt més acostumats a la crítica severa o rància, de vegades constructiva (poques); d'altres, d'allò més furibunda; i com que les xarxes socials han estès totalment el domini de l'insult, l'exabrupte, l'anatema i l'improperi, llavors, quan rebem un elogi (com el del senyor barceloní, que encara ponderava altres articles meus i que, fins i tot, si se'm permet, deia que podia “fer feliç molta gent” amb el que escrivia, no només a ell), la cosa ens agafa, almenys a mi, amb el peu canviat.
Però no em volia pas centrar en això, sinó en un altre fet, encara més sorprenent. El meu corresponsal, que no tenia la meva adreça postal, va enviar la seva gentil lletra a aquesta d'aquí sota i en els següents termes: “Sr. Jordi Llavina i Llavina. Restaurant-Bar Taronger. Vilafranca del Panedés”. Hi havia alguns errors poc significatius: no em dic Llavina de segon (quin maldecap, si fos així!), i el Penedès va sortir una mica tort, com d'una altra època. Però el millor del cas és que sense cap adreça, cap ni una, sense el codi postal de la capital de l'Alt Penedès (jo tenia entès que, sense el codi, una carta no pot arribar al destinatari)... sense totes aquestes referències imprescindibles i inexcusables la carta va arribar a les meves mans, i ho féu... l'endemà mateix que l'article sortís publicat!
Estem avesats a la crítica furibunda i rància, frontal i gens compassiva, i ho estem, per desgràcia i encara més, a la terrible expansió de l'improperi, l'insult i l'exabrupte, que les xarxes socials no han fet sinó democratitzar. Per això vull deixar escrit que una empresa com Correus també pot funcionar molt bé i, sobretot, que funciona perquè hi ha carters, persones físiques, que són d'allò més professionals. En el cas del meu barri, el senyor Hidalgo, un gran aficionat al ping-pong, que no únicament acompleix amb molt de rigor la seva feina, sinó que es preocupa que els llibres que m'envien no es perdin, si jo no hi sóc (i, per a això, me'ls deixa a la llibreria més pròxima a casa, perquè no vol deixar el paquet sobre la bústia; un detall que l'honora i que no sé si complica gaire la seva feina, però que, en qualsevol cas, us puc assegurar que no la facilita). I el que també vull dir, i amb això ja acabo, és que, anirem bé o malament, serem independents o no, però el món és molt més ple de bones persones que no pas de carallots o caragirats.
