El dret a la indeterminació
a un pacte o a la conclusió d'un litigi
Que l'Estat espanyol faci avortar el procés cap a la independència de manera més o menys grollera seria l'inici de la victòria definitiva dels catalans. El drama, però, és que ni tan sols arribem a plantejar un desafiament a Madrid perquè els partits amb representació al Parlament acabin dissolent el conflicte.
La fase actual la podríem descriure, per part d'aquells que teòricament donen suport a la consulta, com la del neguit de guanyar temps a la desesperada perquè no se sap ben bé què fer davant del mur que les institucions espanyoles aixequen. I, en última instància, els retards que s'insinuen tant en l'aprovació de la llei de consultes com en l'acord sobre la data i la pregunta són una manera de reflectir la manca de voluntat de les elits polítiques d'arribar a un pacte sobre com promoure una secessió de l'única manera possible que es pot fer respecte a Espanya: a través d'una ruptura. Per què és tan difícil incloure la paraula independència a la pregunta si és l'únic terme que aporta claredat i legitimitat de cara a la comunitat internacional? Doncs perquè bona part de l'estament polític que deia que apostava pel procés en el seu fur intern no tenia cap intenció d'arribar fins al final. La dilació és la tècnica preferida d'aquells que no volen arribar a un pacte o a la conclusió d'un litigi. I mantenir l'ambigüitat a hores d'ara és un instrument de retard perfecte, com també equival a estavellar-se contra les roques sense necessitat que ni Madrid ni l'unionisme nostrat moguin un dit.
Els termes jurídics en els quals s'està dibuixant la proposta de convocatòria de consulta són reveladors d'aquesta desorientació total que impregna la classe política. El primer que cal observar és que les institucions espanyoles ja han rebutjat reiteradament diverses fórmules de proposta de consulta a la ciutadania de Catalunya sobre un canvi de marc polític. Hom podria preguntar-se per què encara cal insistir en uns termes que ja han rebut la negativa del president del govern espanyol o de les Corts Generals en diversos capítols, i la resposta no pot ser cap altra que la de la impotència del catalanisme d'endinsar-se per un camí unilateral. A més, si encara es vol escenificar una proposta des del Parlament que aspiri a obrir una negociació, les fórmules que s'estan exhibint són del tot desencertades. Si, per exemple, es vol tornar a intentar que l'Estat transfereixi la seva competència en matèria d'autorització de referèndums d'acord amb l'article 150.2 CE (cosa que ja s'ha provat cinc vegades), aquest procediment només es pot activar si el Parlament el planteja com una proposició de reforma de llei orgànica. Fer-ho a través d'una proposició no de llei, com per exemple defensa ERC, és obrir la porta al fet que la mesa del Congrés no admeti d'entrada la proposició, no perquè estigui en contra de permetre que la Generalitat autoritzi referèndums (que segurament també), sinó per mer incompliment de requisits formals. Per actuar en la inconstitucionalitat més val fer-ho per perpetrar directament el gest independentista i no a través d'iniciatives que volen aparèixer com a respectuoses amb la legalitat quan són veritables nyaps jurídics.
L'altra qüestió que esborrona és com és possible que un any després de la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del 2012 la dinàmica jurídica i política es continuï movent a cop d'improvisació (ara una carta enviada a Mariano Rajoy, ara el 150.2 CE, ara negociacions in extremis sobre la pregunta...) Com és que els partits catalanistes fan un canvi d'orientació radical i no tenen almenys un esquema del full de ruta a seguir quan prenen la decisió? La meva resposta, i la realitat ho va corroborant, és perquè no van creure mai en aquest gir radical. En definitiva, el gran interrogant del proper cicle és com la voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació que ha manifestat el poble de forma multitudinària acaba superant el dret a la indeterminació que van oposant els partits per bloquejar l'entusiasme de la gent.
