No ets ningú

Ho inten­tes evi­tar, però t'enfa­des massa sovint. És per culpa teva, ja ho saps: o, més ben dit, per aquest excés de vani­tat pue­ril que arros­se­gues del pare. T'enfa­des, sobre­tot, quan no res­pec­ten la feina dels amics: quan t'ima­gi­nes l'Anna pas­sant-les putes a Ham­burg, i la veus tra­duint manu­als de ren­ta­do­res a altes hores de la mati­nada, men­tre una gen­tola que no sap ni la centèsima part de lite­ra­tura que ella es passa el dia mar­cant cuixa en còctels, cobrant de tots. T'enfa­des lle­gint els mera­ve­llo­sos arti­cles de l'Enric, quan com­pro­ves que tots aquells que el trac­ta­ven de sonat fot només cinc anys ara copien fil per randa les seves tesis al but­lletí de can Godó, sense ni un bri de ver­go­nya. T'enfa­des quan lle­gei­xes el teu germà Jordi, que fa les millors crítiques literàries del país al seu blog, a qui tot­hom regala copets a l'espat­lla però que ningú no té els collons de publi­car. I t'enfa­des (ja ho he dit?), per vani­tat: perquè, encara que fin­gei­xis el con­trari, t'agra­da­ria notar que tot allò fet té un sen­tit, que les hores que t'has cre­mat els ulls a la bibli­o­teca de l'Ate­neu ser­vei­xen per a alguna cosa. T'aïres també quan com­pro­ves que vius en un país on els ges­tors cul­tu­rals són el pit­jor mató de l'esco­la­nia, una terra en què escriure arreu implica mamar-la de canto o tenir una prosa de vil·la meri­di­ana, on tot­hom rea­litza infi­nits esforços perquè no puguis fer la teva feina en con­di­ci­ons. Però qui t'havies pen­sat que eres, des­gra­ciat? Volies un Prat o un Cambó, sense ser l'Ors o n'Estel­rich? Has d'apren­dre a callar: no cri­dis gaire i som­riu tran­quil, que segur que tard o d'hora caurà alguna pro­pi­neta del poder. Fes el pallasso per gua­rir-te les frus­tra­ci­ons, que d'això en saps un niu: si més no, tros d'ase, t'han donat la gràcia d'exhi­bir-te i que et lle­gei­xin en aquesta pàgina, que ja és molt. No vul­guis recom­pensa per allò que només tu reco­nei­xes com a talent. I recorda-ho, sem­pre: per sort o per desgràcia, no ets ningú. Repe­teix, Ber­nat: no ets ningú.