Bohigas modèlic

Ara que el pre­si­dent Mas li ha entre­gat la meda­lla d'or a Oriol Bohi­gas és una bona ocasió per refle­xi­o­nar sobre les fites d'aquest arqui­tecte i escrip­tor extra­or­di­nari. En pri­mer lloc, fa il·lusió veure que, gràcies a la crisi immo­biliària, s'han reva­lo­rat les for­mes d'arqui­tec­tura que sem­pre ha prac­ti­cat Bohi­gas amb els seus col·legues Mar­to­rell i Mackay: l'arqui­tec­tura fun­ci­o­nal, arre­lada al lloc i a l'espai d'història con­creta i basada en la cre­ació de models apli­ca­bles més que no pas en l'expressió de sin­gu­la­ri­tats escultòriques. Però allò real­ment sor­pre­nent és la força crítica que té el model de ciu­tat que Bohi­gas va apli­car a Bar­ce­lona durant la trans­for­mació olímpica. Aquest model, basat en l'estruc­tura com­pacta, l'espai públic, la mes­cla d'usos urbans i la cre­ació de sig­nes recognos­ci­bles, o el que Bohi­gas va ano­me­nar “la monu­men­ta­lit­zació de la perifèria”, con­ti­nua sent trans­for­ma­dor en la mesura que, pre­ci­sa­ment, no s'aplica; és a dir, en la mesura que les tendències con­ti­nuen sent la subur­ba­nit­zació i la sepa­ració d'usos urbans.

Una de les para­do­xes del model Bar­ce­lona és que, quan es recons­tru­eix una ciu­tat segons aquest model, crees un lloc tan atrac­tiu que s'acaba con­ver­tint en un cen­tre turístic i amb tota mena de ser­veis dedi­cats al con­sum de la mateixa ciu­tat. O sigui, com més acon­se­guei­xes apli­car els valors clàssics de la ciu­tat, més pro­ba­ble és que el turisme, el con­sum i l'estètica aca­bin des­fi­gu­rant la vida urbana. Però l'alter­na­tiva, que és el suburbi des­per­so­na­lit­zat, és encara menys desit­ja­ble. Per això, pot­ser les direc­trius del model de Bohi­gas s'hau­rien de radi­ca­lit­zar més. La uto­pia seria que arreu del món es cre­es­sin ciu­tats com­pac­tes i públi­ques i que, per tant, ja no fos­sin llocs espe­ci­als que gene­res­sin una turis­ti­fi­cació mas­siva, de la mateixa manera que als subur­bis no hi van pas auto­cars de dos pisos amb un guia ves­tit de Cristòfor Colom o d'Elvis Pres­ley.

la reno­vació olímpica va crear la imatge d'una Bar­ce­lona cos­mo­po­lita que, a més de tenir una funció de màrque­ting, volia superar la divisió entre les dues naci­o­na­li­tats de la ciu­tat. Però aquesta segona cosa no ha pas­sat. Bar­ce­lona ha estat clau per estruc­tu­rar el pro­jecte d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent i glo­bal, i Bohi­gas ja era cons­ci­ent d'aquesta pre­missa des del començament: que les ciu­tats com més fun­ci­o­nen com a espais recognos­ci­bles de mul­ti­tuds cos­mo­po­li­tes, més aca­ben enfor­tint, en l'aspecte mate­rial i el simbòlic, l'estat que les conté.

La glo­ba­lit­zació de Bar­ce­lona s'ha cor­res­post amb la trans­for­mació de la cata­la­ni­tat. Ser català ja no depèn tant del fet de viure i tre­ba­llar a Cata­lu­nya com de l'apèndix que es va supri­mir de la defi­nició de Pujol: que és català qui, sobre­tot, té ganes de ser-ne. I ara aques­tes ganes s'expres­sen no tant a través de la llen­gua, sinó a través de l'esforç per cons­truir el nou estat, un esforç que el pot fer qui vul­gui des de qual­se­vol lloc i des de qual­se­vol cul­tura. Per tant, de la mateixa manera que la cre­ació d'una capi­tal com­pacta, lle­gi­ble i monu­men­tal ha com­por­tat la dis­se­mi­nació de la ciu­tat a tot el món i l'arri­bada de gent de tot arreu, ara la cre­ació d'un estat propi també està dis­se­mi­nant una nova cata­la­ni­tat poten­ci­al­ment a tot arreu. Una altra de les vir­tuts de l'estat propi, doncs, és que ha supo­sat la unió feliç entre el mara­ga­llisme i el pujo­lisme, tal com va esce­ni­fi­car el pre­si­dent Mas donant-li la meda­lla d'or a Bohi­gas.