Trencar un sostre

A la gent ens agrada que de tant en tant algú tren­qui un sos­tre. En esports, de tren­car un sos­tre se'n diu batre un rècord, però en la lite­ra­tura, en l'art i en tots aquells aspec­tes de la vida en què volem pen­sar que som força més ama­bles que com­pe­ti­tius, és més cor­rent dir que algú ha tren­cat un sos­tre. No és, és clar, que sigui dife­rent del que passa en l'esport, perquè és la com­petència i l'enveja i no l'ama­bi­li­tat el que mou la vida. Però què hi podem fer si tot sovint ens agrada creure que vivim en un món de pa amb sucre? Doncs bé, en pocs dies, hem sabut que Arísti­des Mai­llol i Edward Hop­per han tren­cat un sos­tre. El de Mai­llol era con­tra ell mateix perquè una escul­tura seva es va ven­dre a París per quasi sis mili­ons d'euros. Mai ningú no havia pagat tant per una obra de Mai­llol, ens van dir. El sos­tre de Hop­per arri­bava quasi a trenta mili­ons. I també era con­tra ell mateix. Vaig lle­gir la notícia encu­ri­o­sit, pen­sant que, si això dels sos­tres és tan sovint només con­tra un mateix, també un dia o un altre ens par­la­ran del soroll que ha fet el de can Rajoy en tren­car-se perquè Don Mari­ano ha par­lat durant mitja hora seguida. En tot cas, en el qua­dre que havia permès a Hop­per tren­car el seu sos­tre par­ti­cu­lar hi havia un pai­satge urbà d'un barri resi­den­cial de Nova Jer­sey en plena Gran Depressió nord-ame­ri­cana. El qua­dre es va ven­dre en una sub­hasta on encara es va ven­dre més car Saying Grace, un qua­dre de Nor­man Rockwell. S'hi veu una dona jove asse­guda a la taula d'un bar, en com­pa­nyia d'un nen i dos joves. És de l'any 1951, però el qua­dre està ambi­en­tat també en un temps de crisi. La dona resa. El nen també. I els dos joves que hi ha a la taula amb ells i els dos homes que es veuen par­ci­al­ment els miren tan encu­ri­o­sits com vostès i jo i com tots els altres com vostès i jo mirem mol­tes vega­des el món. El pro­blema és que sovint ens sem­bla que el món abans es cons­truïa a base d'acti­tuds fer­ma­ment immu­ta­bles, men­tre que avui duren tan poc com un moment o una imatge. Escric això pen­sant en l'esforç que van haver de fer Mai­llol o Hop­per o Rockwell per crear les seves escul­tu­res o pin­tar els seus qua­dres. Un esforç com­pa­ra­ble al que fan encara mol­tes dones i homes per edu­car un nen o per resar i creure. I ho escric perquè avui, sovint, tenim tendència a reduir-ho tot al moment que es trenca un sos­tre o que es bat un rècord. Sí. I des­co­brim el fracàs del nos­tre sis­tema esco­lar el dia que cor­re­gim un exer­cici i en sabem la nota.