El front europeu

Les qua­tre for­ma­ci­ons polítiques que han subs­crit l'acord per a la cele­bració d'un referèndum sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya el 9 de novem­bre del 2014 no es posa­ran d'acord per anar jun­tes a les pròximes elec­ci­ons al Par­la­ment euro­peu del 25 de maig. Tot i que encara hi són a temps, les decla­ra­ci­ons dels seus líders indi­quen que cadascú hi con­cor­rerà en soli­tari. Només els de CDC hi són favo­ra­bles; ICV, UCD i CUP ho han des­car­tat i ERC ha par­lat d'un pro­grama con­junt, però amb llis­tes sepa­ra­des.

Tan­ma­teix, si fos­sin capaços de dei­xar els interes­sos par­ti­dis­tes de banda, em penso que dona­rien un gran impuls al procés de tran­sició naci­o­nal i que incre­men­ta­rien subs­tan­ci­al­ment les pro­ba­bi­li­tats de fer el referèndum. Perquè, per dir-ho amb un recurs gas­tat, tant el referèndum com la inde­pendència serà euro­pea i inter­na­ci­o­nal, o no serà. Vull dir que amb fer­mesa no n'hi haurà prou, si no es té l'aval de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. I una can­di­da­tura con­junta, que seria votada per una majo­ria acla­pa­ra­dora, pre­vi­si­ble­ment, demos­tra­ria la deter­mi­nació del país a deci­dir el seu futur. En democràcia, la volun­tat popu­lar és imba­ti­ble, però si es tenen padrins pode­ro­sos se'n fa més via i les garan­ties de sor­tir-se'n són majors.

Ara: dÉu n'Hi do, el camí que s'ha fet. És admi­ra­ble com el cata­la­nisme ha pres consciència de la força que té i amb quina rapi­desa s'ha orga­nit­zat des de baix, que és com les revol­tes polítiques tri­om­fen i els països s'eman­ci­pen, i amb quina sere­nor ha plan­tat cara sense arron­sar-se davant de tanta amenaça i tant de menys­preu i tants insults com ha d'ento­mar. També és gra­ti­fi­cant que la majo­ria de for­ma­ci­ons polítiques hagin sabut enca­rar el repte i inter­pre­tar i cana­lit­zar la volun­tat popu­lar, perquè no hi ha cap revolta que hagi pogut tri­om­far, ni cap país que s'hagi pogut inde­pen­dit­zar, si no ha dis­po­sat de líders que l'hagin guiat.

No vol dir que no hi hagi aspec­tes que siguin cri­ti­ca­bles o dece­be­dors. Des de la presa de posició del PSC, que fins fa poc es defi­nia com el par­tit que més s'assem­blava a la soci­e­tat cata­lana i que ara mateix s'hi assem­bla com un ou a una cas­ta­nya, fins a la pre­gunta del referèndum, que és clara i inclu­siva, però que no és pas binària: són dues pre­gun­tes que per­me­ten tres res­pos­tes, una de les quals, el sí, però no, dei­xa­ria les rela­ci­ons de Cata­lu­nya amb les Espa­nyes en la mateixa inde­fi­nició i falta d'alter­na­tiva actu­als, perquè no hi ha inter­lo­cu­tor de la banda espa­nyola, però havent cre­mat la sor­tida del referèndum. Que fos l'única pre­gunta pos­si­ble per evi­tar que ICV i UDC se'n des­pen­ges­sin no treu que no sigui ni la més lògica ni la més ade­quada per des­llo­ri­gar el con­flicte. Els referèndums es con­vo­quen per triar entre dos camins i no pas entre tres o qua­tre.

No obs­tant, en gene­ral, em fa l'efecte que el procés avança amb les empen­tes i els rodo­lons que eren d'espe­rar sabent com sabíem amb qui ens les hem d'haver. A més, s'inter­na­ci­o­na­litza cada dia. Aquesta set­mana hi ha hagut l'edi­to­rial del Finan­cial Times, atònit per la ceguesa del govern de Rajoy, i la tria de la Via Cata­lana com una de les foto­gra­fies de resum del 2013 que ha fet el The Wall Street Jour­nal. I és que en les democràcies occi­den­tals, la volun­tat popu­lar pre­val per damunt de la llei. Per aquesta raó trobo que seria bo que els par­tits que defen­sen la con­vo­catòria del referèndum fes­sin una can­di­da­tura con­junta a les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu.