El PSOE: el partit eunuc

La revista de pen­sa­ment polític més pres­ti­gi­osa de la dis­sidència espa­nyola fou Cua­der­nos Ruedo Ibérico. Joves intel·lec­tu­als exi­li­ats de pro­cedència plu­ral hi ana­lit­za­ven amb rigor l'Espa­nya fran­quista i excel·lien en la denúncia con­tra la clep­tocràcia de la seva política econòmica: hege­mo­nia de la gran banca i mono­po­lis esta­tals en què les elits aris­tocràtiques de sem­pre com­par­tien con­trol amb nuclis de poder fran­quista. La presència de cognoms que avui també tro­baríem en els con­sells d'admi­nis­tració dels cer­cles de poder era con­si­de­rada la prin­ci­pal hipo­teca a l'hora d'ini­ciar el viatge vers la Tran­sició democràtica. Tan­ma­teix, molts dels arti­cu­lis­tes d'ales­ho­res arri­ba­rien a nego­ciar, des dels seus minis­te­ris al llarg dels vui­tanta i noranta, el man­te­ni­ment i ampli­ació dels pri­vi­le­gis dels seus per­se­gui­dors. Alguns d'aquests excol·labo­ra­dors de Ruedo també s'han aca­bat asse­ient en alguns dels seus denun­ci­ats con­sells d'admi­nis­tració de la clep­tocràcia espa­nyola. Que un dels prin­ci­pis de la Tran­sició fou la coop­tació de l'opo­sició ho demos­tra una anècdota relle­vant. Joaquín Leguina, un dels habi­tu­als de Cua­der­nos, féu una mena d'opa hos­til a la revista. Una vegada s'ence­tava el procés de reforma política espa­nyola pro­posà la inte­gració dins el PSOE refun­dat a Suress­nes. Part dels col·labo­ra­dors accep­ta­ren i tin­gue­ren tra­jectòries polítiques i acadèmiques bri­llants. Els renu­ents, al con­trari, van rebre sovint el trac­ta­ment típic dels dis­si­dents a les dic­ta­du­res: mar­gi­nació, silen­ci­a­ment, difi­cul­tats pro­fes­si­o­nals... Entre difi­cul­tats finan­ce­res, Ruedo Ibérico plegà, i el seu direc­tor, Pepe Martínez, passà greus difi­cul­tats econòmiques fins que apa­regué mort, al seu pis de Madrid, el dia del referèndum de l'OTAN.

L'ope­ració del PSOE per dina­mi­tar una revista i edi­to­rial inde­pen­dents uti­lit­zant hàbils mani­o­bres no havia estat la pri­mera ni la dar­rera ope­ració per neu­tra­lit­zar el perill poten­cial del majo­ri­tari sen­ti­ment d'esquer­res. Des de la seva fun­dació, ha expe­ri­men­tat la para­doxa d'ésser per­se­guit pel poder esta­blert i alhora haver-hi col·labo­rat amb una eficiència supe­rior a la dels seus rivals con­ser­va­dors. La torna ha con­sis­tit a trair rei­te­ra­da­ment els seus prin­ci­pis ideològics i les aspi­ra­ci­ons polítiques i soci­als de les seves bases. Es pot fer una llarga enu­me­ració d'exem­ples; planta la CNT en totes i cadas­cuna de les seves vagues gene­rals revo­lu­cionàries; s'inte­gra en la dic­ta­dura de Primo de Rivera per dis­se­nyar polítiques labo­rals que la patro­nal mai no aplica; par­ti­cipa en el govern de la República en la repressió con­tra la classe obrera majo­ritària­ment lli­bertària; frena la revo­lució social durant la guerra actu­ant al ser­vei de la classe empre­sa­rial, i, en una estra­nya aliança, amb els dic­tats del reac­ci­o­na­risme esta­li­nista,... i més recent­ment, en arri­bar al poder amb la democràcia, esta­bleix un seguit de polítiques neo­li­be­rals (pri­va­tit­za­ci­ons, recon­ver­si­ons indus­tri­als, refor­mes exprés de la Cons­ti­tució, con­tra­re­for­mes labo­rals,...) que com­bina amb un naci­o­na­lisme espa­nyol uni­for­ma­dor, en què passa de la defensa explícita de l'auto­de­ter­mi­nació a impul­sar sig­na­tu­res con­tra los cata­la­nes, al cos­tat del PP.

Més enllà de cer­car raons cir­cums­tan­ci­als, faríem bé si expliquéssim el seu cap­te­ni­ment des d'una pers­pec­tiva pro­funda. Resulta temp­ta­dor fer una com­pa­ració amb la Xina impe­rial. Al llarg de la dinas­tia Ming, era habi­tual des­truir pobla­ci­ons sen­ce­res dels pobles con­que­rits i matar la seva població, tret dels infants. A bona part d'aquests se'ls cas­trava i se'ls con­ver­tia en esclaus de l'estat. La desu­bi­cació cul­tu­ral i edu­cació en el si de l'imperi els con­fe­ria con­dició de lle­ials i eficaços ser­vi­dors de l'estat, espe­ci­al­ment en l'expansió de les fron­te­res i l'explo­tació dels pobles con­que­rits. En el món soci­a­lista, bona part pro­vi­nent de clas­ses sub­al­ter­nes i ali­e­nes a les altes esfe­res del poder, són les que aca­ben apli­cant els man­dats del poder real de cas­tes extrac­ti­ves, amb una retòrica de defensa de la uni­tat, de l'ordre i l'estat mit­jançant retòrica pro­gres­sista i con­tra­dicció entre parau­les i fets. Faria bé el PSC, pro­vi­nent d'una tra­dició cata­la­nista i popu­lar dife­rents, de saber que res de bo es pot espe­rar dels cas­trats impe­ri­als, que cer­quen l'este­ri­li­tat de la nació cata­lana.