La força de la societat

L'acti­vi­tat més recent de l'ANC con­sis­teix en Signa un vot. Ha estat for­mu­lada per la sec­to­rial Juris­tes per la Inde­pendència. Es tracta de sig­nar un docu­ment en una mesa orga­nit­zada, com es pro­ce­deix en unes elec­ci­ons for­mals. S'hi recu­llen les dades per­so­nals del sig­nant super­vi­sa­des pel pre­si­dent de mesa acre­di­tat. I es fica el docu­ment a l'urna. Amb el text, basat en el “dret fona­men­tal de petició” legal a tots els efec­tes, els cata­lans dema­nen al Par­la­ment la con­vo­catòria de la con­sulta sobre la inde­pendència i, en cas que la seva cele­bració no sigui pos­si­ble, ins­ten els seus repre­sen­tants elec­tes que decla­rin la inde­pendència d'acord amb la legis­lació inter­na­ci­o­nal.

Fa uns mesos, a l'estiu, es van rea­lit­zar unes pro­ves pilot. L'èxit va ser espec­ta­cu­lar. Com en tots els esde­ve­ni­ments per la inde­pendència del nos­tre poble en què ha par­ti­ci­pat la ciu­ta­da­nia, una mena d'ale­gria gene­ral va envol­tar la jor­nada. Ara, els dies 11 i 12 de gener, es fa una reco­llida mas­siva a tot Cata­lu­nya. A les ciu­tats i als pobles, alhora. Aquesta acció s'allar­garà en el temps, amb l'espe­rança d'arri­bar a reco­llir cen­te­nars de milers de sig­na­tu­res. No dei­xa­rem de sor­pren­dre'ns de la capa­ci­tat de mobi­lit­zació de l'ANC. Podríem dir que la ges­tació s'ini­cia amb el 10.000 a Brus­sel·les el març del 2009, quan entorn d'uns movi­ments de caràcter inde­pen­den­tista s'orga­nitza l'anada a Brus­sel·les. De seguida, amb avi­ons, trens i amb auto­cars –alguns amb motos– desem­barcàvem a la Grande Place per retor­nar l'endemà mateix, cor­rents, cap a la feina. L'orga­nit­zació del caliu per moure el per­so­nal es va fer amb un dele­gat o dele­gada per comarca amb la missió de con­vo­car xer­ra­des, mítings, etc. Vam ser 12.000 recor­rent amb res­pecte les avin­gu­des de Brus­sel·les. A la tarda, escam­pats pel cen­tre, ja ens vam ado­nar que veníem d'arreu de Cata­lu­nya, des de l'Urgell al Baix Camp, la Segarra, la gent de la costa. Aquest fet s'enllaça amb la con­sulta d'Arenys de Munt, gus­pira que, com un cor­re­ca­mes, recorre el camp abo­nat per l'èxit de Brus­sel·les i, el que en podríem dir, el tri­omf d'Arenys de Munt. Aviat, a cada poble, a cada ciu­tat de Cata­lu­nya, va haver-hi un grup de 5 o 6 per­so­nes que pre­pa­ra­ven la pròpia con­sulta. La il·lusió recor­ria les tro­ba­des, les con­ferències, els inter­can­vis. S'anava d'un poble a l'altre, i s'escam­pa­ven les agru­pa­ci­ons. Però les con­sul­tes es van aca­bar men­tre la gent seguia orga­nit­zada. Tot seguit, les tro­ba­des per comar­ques eren l'ordre del dia per aca­bar fent una reunió al Fòrum. I, de mica en mica, va néixer l'ANC, pri­mer com un pen­sa­ment. Després, com una Con­ferència Naci­o­nal Cata­lana.

El març de 2012, l'ANC rea­lit­zava l'acte de for­mació al Palau Sant Jordi. I allà es va ele­gir el secre­ta­riat, ara reno­vat ja, rigo­ro­sa­ment, dues vega­des. Al cap­da­munt del movi­ment, s'hi eri­geix la causa pri­mera: la sentència del TC rebut­jant l'Esta­tut. L'ANC és a la base, punta d'un ice­berg for­mat per tota la població mobi­lit­zada en una onada de fons. Amb mani­fes­ta­ci­ons. Amb la cadena. I ara, els dies 11 i 12 de gener, amb una con­vo­catòria de reco­llida mas­siva arreu del ter­ri­tori. L'èxit té un nom: l'extensió. Som a tot arreu, al poble més petit, als bar­ris de les ciu­tats. Només sor­tim davant el por­tal de casa i ens tro­bem tots. Ens aga­fem de les mans.