Un any apassionant (I)

Davant l'any polític que ens ve al damunt, i davant l'impuls de fer una breu reca­pi­tu­lació d'argu­ments expo­sats en diver­ses oca­si­ons, cal cons­ta­tar que al vol­tant de les dues grans qüesti­ons d'actu­a­li­tat –crisi i gestió de la inde­pendència– ha apa­re­gut una nova casta: l'opi­na­dor indis­cri­mi­nat i omnis­ci­ent, indi­vi­dus semi­pro­fes­si­o­na­lit­zats (de fet, dile­tants amb ínfu­les de savis) que ron­den per tertúlies, dia­ris i xar­xes soci­als pero­rant i pon­ti­fi­cant amb rigor i memòria més que dis­cu­ti­bles, i que només s'escol­ten a ells matei­xos. N'hi ha algun d'enra­o­nat i sol­vent, però la rei­te­ració, el xivarri i l'oblit del que es va dir fa qua­tre dies fa impos­si­ble dis­tin­gir-los d'opor­tu­nis­tes postis­sos i vene­dors de xarops. Crisi i inde­pendència: davant la pri­mera, paciència i pal·lia­tius. La solució no la tenen ni els polítics. La segona dóna més joc dialèctic, amb pos­si­bi­li­tats d'èxit ja és una altra cosa. Abor­dem aquesta.

Em refermo en la con­vicció que el prin­ci­pal obs­ta­cle per a la inde­pendència de Cata­lu­nya no és ni a Espa­nya ni a Europa, sinó entre els cata­lans matei­xos. La falta de valen­tia i la falta d'uni­tat i de cohesió en un pro­jecte com­par­tit en són els mals majors. N'hi ha un altre de fons, més ambigu i opi­na­ble, menys vistós, però ante­rior i causa de tot: la falta d'un autèntic pro­jecte arti­cu­lat al vol­tant d'una idea iden­titària, allò que en si és un poble, l'auto­re­co­nei­xe­ment d'una tra­dició i una essència, només pos­si­ble ges­ti­o­nat des del conei­xe­ment, la ciència i la cul­tura. Em refermo en la con­vicció que els grans can­vis polítics s'han fet con­tra la llei vigent, que cap nova ins­ti­tució s'ha cons­truït a par­tir del res­pecte a la llei. Quan sento dir “dins de la lega­li­tat”, penso que no ani­rem enlloc. La República fran­cesa, els Estats Units d'Amèrica, l'Església catòlica, la Unió Soviètica –i la Rússia actual–, fins i tot la dis­cu­ti­ble democràcia espa­nyola, es van pro­jec­tar con­tra la llei. Les lleis ser­vei­xen a les per­so­nes, no les per­so­nes a les lleis. Quan una llei va con­tra el sen­tit de la comu­ni­tat, és lícit i con­ve­ni­ent que la comu­ni­tat hi vagi en con­tra. Em refermo en la con­vicció que val més no tenir cap con­fiança en Europa. La cate­go­ria política i moral d'Europa, el seu pes al món i el res­pecte que merei­xen, són nuls. Europa no es mou per altra cosa que per l'interès econòmic. Recor­dem-ne el ver­gonyós paper en el con­flicte dels Bal­cans, i què van fer a la Guerra Civil espa­nyola. Europa va man­te­nir sense pro­ble­mes Franco al poder qua­ranta anys. Ni Billy Brandt ni Olof Palme, models d'ètica mun­di­al­ment homo­lo­gats, herois del pen­sa­ment alter­na­tiu dins del sis­tema, es van plan­te­jar apar­tar en Franco del poder. Que en aquell temps hi havia uns diri­gents i ara n'hi ha uns altres? I tant: els d'ara són pit­jors.

Que ens farien fora d'Europa? Molt bé. No tan sols no seria per­ju­di­cial, sinó que con­vin­dria fer la tran­sició i l'ade­quació de les noves estruc­tu­res admi­nis­tra­ti­ves fora de la coti­lla de la comissió, sense sot­me­tre's a direc­trius i nor­mes que serien més enga­va­nya­ment que ajuda. Per­me­tria, per exem­ple, una política fis­cal con­ve­ni­ent per als tre­ba­lla­dors i atrac­tiva per a les empre­ses, que sor­ti­ria a compte en segona instància, i la política monetària capaç d'agi­lit­zar el comerç exte­rior i evi­tar empo­bri­ments incon­tro­la­bles de la població (el cas actual). Si es fes­sin bé les coses, seria la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal qui recla­ma­ria la presència de Cata­lu­nya.

Per aca­bar, ho he dit més d'un cop i ho rei­tero: si cal anar a Madrid a car­re­gar-se de raons, val més obli­dar-se de dema­nar a Rajoy o a les Corts permís per fer la con­sulta sobre la inde­pendència. Ja han dit que diran que no. Cal dema­nar a les Corts un referèndum a tot Espa­nya, que pre­gun­tin si auto­rit­zen el govern a trans­fe­rir a Cata­lu­nya tem­po­ral­ment i a tal efecte la capa­ci­tat per con­vo­car la con­sulta. També diran que no, però ja tindrà un pes objec­tiu subs­tan­cial pre­sen­tar-se davant la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal amb el greuge d'un govern que nega la democràcia al seu poble mateix, a la tota­li­tat del seu poble. Hi ha mol­tes més coses. En con­ti­nu­a­rem par­lant.